Ara fa dos anys ...

Ara ja fa dos anys des que ens varem trobar ... dos anys ja!! Qui ho diria ...

...

Esperem que molts de vosaltres us hagueu retrobat i continueu veient-vos, encara que sigui en petit comitè. Llavors no només serà un record d'un dia, sinó una amistat retrobada.

Nou any, nou comentari...gràcies Carles

Un nou any, un nou comentari del nostre bon amic Carles Izcara. Gràcies.

MOÑINO, ESE HOMBRE Ante la falta de continuidad de los comentarios en nuestro blog y resistiéndome a considerarlo finiquitado, llamo la atención de emperadores y emperatrices sobre el grupo del facebook intitulado “Emperador Carles” http://www.facebook.com/home.php#/group.php?gid=17196657361 y que cuenta con, asómbrense ustedes, la cifra de 466 miembros (miembros y miembras que diría la ministra), y subiendo diariamente (los miembros y las miembras). Recomiendo urgente la visita, por favor, ya que, entre otras joyas, hay una foto más antigua aún que las nuestras. Entre los miembros (y miembras) aparte del que suscribe, se aprecia un dominio de la generación de entre 20 y 30 años, más avezados, parece ser, al dominio, uso y disfrute de las nuevas tecnologías. ¿Por qué les explico esto? Ya deben ustedes pensar que “tinc molt poca feina”. Vale, también, pero es que entre los comentarios que dejan en el espacio del grupo, hay recurrentes referencias a un ínclito personaje, clásico del Empe, al cual hago referencia en el título: Antonio “Prietas las filas “Moñino. Reconozco que el apellido, para empezar, ya tiene gracia. Pero es que todo él, tal y como lo recuerdo, concordaba perfectamente con un apellido tan gracioso. Fue el primer profesor que tuvimos en el Empe, aquel 26 de octubre de 1977, jueves y si los recuerdos no me traicionan, el hombre estuvo simpático y hasta ocurrente. Su aspecto era el mismo que mantuvo el resto de días de nuestra etapa en el instituto: trajeado en tonos pastel –que hoy daría grima, bien, hoy y entonces-, con corbata a juego, gafas oscuras, pelo gris impecablemente cortado, y bigotillo del régimen. En invierno, su abrigo cruzado, por descontado, en tonos azul marino. Sus clases eran extraordinarias: nos repartía tres o cuatro balones y hala, a jugar. A veces se ponía el chandal y, cuidado, hacía clase: nos hacía dar vueltas al patio “botando sobre las puntas”. Después de cinco minutos, los balones y hala, a jugar otra vez, y así todo el curso. No consigo recordar si alguna vez nos puso algo parecido a un examen, aunque las notas sí que aparecían en los boletines, digo yo. En el grupo del facebook que antes comentaba, hay comentarios respecto a la afición que tenía don Antonio “Sin novedad en el Alcázar” Moñino a ayudar a las alumnas a saltar el potro y el plintom, hermosos y absolutamente inútiles aparatos heredados de la santa tradición inquisitorial española. Se ve que don Antonio no tenía ningún problema en echar una mano, y a menudo las dos para que las compañeras no tuvieran problema a la hora de caer. Este gesto galante, propio de quien como él, digo yo, había servido de joven en el Tercio, era malinterpretado por las afectadas quienes no acababan de entender tanta amabilidad. Yo no recuerdo que don Antonio “Adhesión inquebrantable” Moñino nunca se molestara en ayudar a nadie a saltar nada... porque nadie saltaba nada, claro; sí que recuerdo otros gloriosos profesores de aquella época (Gómez, Mármol) que estos sí, se empeñaban en hacernos clase, que sí que nos ayudaban –a algunos- a saltar, pero ni entonces ni ahora he escuchado comentarios por parte de mis compañeras sobre el cuidado excesivo que algún profesor podía haber llegado a tener. Si entre las aludidas hay alguna información de, nunca mejor dicho, primera mano, agradecería la aclaración. Volviendo a nuestra figura central, tanto en el facebook como en el blog han aparecido informaciones sobre la afición de don Antonio “Yo tenía un camarada” Moñino a las armas de fuego, pareciendo que en una ocasión y durante un happening, aquellas inocentes fiestas de cada 20-N, llegó a desenfundar un arma corta con la cual persiguió a un alumno/alumnos que le habían lanzado un huevo. Ignoro si al final hizo uso de su arma no reglamentaria, o si la esgrimió con ánimo intimidatorio. Estos días he ido haciendo una discreta indagación en el Empe para verificar esta información y me he encontrado con que en principio, la gente no recuerda el detalle de la pistola, pero tampoco lo descartaban. Es decir, que lejos de reaccionar con incredulidad o de mostrar algo de sorpresa, la gente no lo ve como una idea descabellada. Lo que sí está confirmado es el detalle del pastor alemán con el que a menudo venía al instituto, a pasearlo por el patio... hoy esto nos parecería increíble y la sola idea, grotesca, entonces hasta debía parecer lógico. Muchos años después, tras el reencuentro del 25M07 y mi otro y particular reencuentro con el Empe, he sabido la verdadera historia de don Antonio “A mi la legión” Moñino. Parece ser que era un falangista de aquellos a los cuales el régimen debía pagar por los servicios prestados, y que mejor para ello que una plaza de profe en un instituto. El problema es que, claro, cosas de la democracia, empezaron a salir promociones de licenciados en Educación Física, que fueron sustituyendo a los camisas nuevas, a los que, supongo, debieron ir jubilando. Y aquí pierdo la pista de don Antonio “Por Dios y por España” Moñino. No sé si volvió a Canarias, si vive o no, pero aunque de todo lo dicho anteriormente se pueda deducir que era un figura siniestra, yo no puedo dejar de recordarlo con cierta ternura y destacar que, en el trato, era persona cuidada y bastante accesible. Quizás porque fuera uno muy joven o porque con los años los recuerdos se han ido edulcorando, me es difícil no tener un recuerdo amable hacia estas figuras – Antonio “Franco, Franco, Franco” Moñino era quizás la figura más del régimen, pero no era entonces la única- que nos acompañaron mientras nos hacíamos un poco más mayores Emperadores y emperatrices, que tengan un feliz año 2009

I la vida continua ... a l'EMPE

Segon any a l’Empe, sisè, si comptem els quatre anys gloriosos del 77 al 81. I l’Empe més o menys igual que l’última vegada que el vau veure. El que sí que ha canviat és l’alumnat, cada cop més globalitzat. Només un exemple, aquest any m’ha tocat una tutoria de 3r d’ESO. Trenta nens i nenes d’entre 13 i 15 anys amb ganes de qualsevol cosa menys d’escoltar-me, és clar; bé, tinc representants de quatre continents: una noia xinesa, del llunyà Orient, un noia i un noi del Marroc, òbviament africans, catalanoparlants, però africans, val a dir, a més que la noia és molt del Barça. El nen és merengue... què hi farem... bé, miraré de suspendre’l Educació per a la Ciutadania... seguim: d’americans ni ha la tira, també diversificats, amb majoria d’andins i brasilers, més aviat morenets... l’última vegada que els vaig comptar em sortien sis. La resta nacionals, amb majoria del barri de Sants, tot i que hi ha una nena de Terrassa, una de Badalona i un altre de Sant Vicenç dels Horts. Ben mirat fa ràbia no tenir un australià per mirar de completar el mapa.

El curs bé, com sempre, els mateixos passadissos, el mateix pati, el mateix teatre i gairebé també els mateixos professors és clar, tot i que, com que cada any es va jubilant algú, la plantilla, poquet a poquet tendeix a rejovenir-se. Entre l’alumnat algun que altre descendent de la nostra quinta. Tinc localitzats tres, d’entre els quals n’hi ha un, l’Arnau, fill del mític Baeta, de 1r E, a qui vaig localitzar tot just haver començat el curs i que, val a dir, és una versió actualitzada del nostre company, pel que fa a la seva educació i simpatia –em saluda i somriu sempre que ens creuem pels passadissos - i a l’aspecte físic, tot i que, i en això difereix del seu pare, l’Arnau té fama d’empollon. Avui en Baeta sènior s’ha passat per l’Institut i hem pogut xerra una estona. Cal afegir-lo al club dels que han venut la seva ànima a Lucifer, club que presideix, com és ben sabut, Joan Carles Cordon, ja que, us ho juro, llevat de la barba, està fotudament igual que fa 30 anys.

Mentrestant per l’Empe es va acostant Nadal i amb això la temuda representació dels Pastorets, que aquest any anirà acompanyada d’un concert coral. Ja faré l’oportuna crítica quan arribi el moment.

I ara, per primer cop des que vaig començar a passar comentaris en aquest blog, em posaré seriós: dimecres passat, 22 d’octubre, ens va deixar la Marta Soler Puig, exprofessora d’anglès de molts de nosaltres, exdirectora i històrica de l’Empe, on s’havia jubilat fa pocs anys. Després d’haver-ho comentat amb alguns de vosaltres i atès que quan vam començar el blog va ser un dels professors més esmentats, crec que és de justícia que la recordem aquí. Jo la vaig conèixer a COU, i la tinc força present perquè la van nomenar directora un any particularment difícil dins la nostra trajectòria per l’Empe, quan fèiem 3r de BUP, amb aquells famosos canvis de grups, horaris i professorat pel Nadal, perquè només parlava anglès a classe, i perquè ens feia llegir llibres amb un cert grau de dificultat. A mi per exemple em va tocar Pygmalion de G.B. Shaw, que em va semblar complicadíssim de llegir, i que fa poc temps vaig comprar a la fira del llibre perquè em feia gràcia tenir-ho. També recordo que la Marta Solé ens posava noms en anglès, a mi em deia Charles, mira que bé, tot i que quan hi havia noms repetits, buscava alternatives.

Pel que he pogut copsar per l’Empe, entre els seus antics companys, la Marta Solé va conrear una faceta que desconeixíem, i és que era restauradora. És a dir, que no contenta amb alimentar el nostre esperit, també es va dedicar al noble art de la gastronomia.

Que quedi aquí constància del meu record i també del meu agraïment per la seva contribució als anys de l’Empe.

I vostès emperadors i emperadrius, si un dia volen emular l’amic Baeta i volen passar-se per l’Empe, ja saben que em poden trobar... en horari escolar. Dimecres i divendres tarda, festa, és clar.

Carles Izcara

Adéu Marta

Fa molt pocs dies la Marta Solé Puig ens va deixar. Per si no ho recordeu, va ser professora d'anglès i directora mentre nosaltres estavem a l'EMPE. Des del respecte, des de la distància i des del record, adéu Marta.

NO ESTAMOS MUERTOS...

Hoy he hecho lo que seguro que muchos de vosotros haceis de vez en cuando...

NOOOO!, me referia a visitar el blog!

Un par de líneas para saludaros a tod@s y para mantener "el chiringuito", espero que de una manera u otra,muchos de vosotros hayais mantenido aquella relación que retomamos un 25 de Mayo.

Particularmente yo, ya tenia la suerte de tener contacto con unos cuantos y seguimos viendonos, más o menos frecuentemente, pero el evento en cuestión me hizo por una parte, retomar "viejas amistades", de las que estoy muy orglloso, y de potenciar si cabe la relación que ya teniamos entre los "habituales".

Unos cuantos de los habituales, más unos cuanto de los "viejos", nos juntamos a finales de Julio para hacer un partido de futbol-sala ontra un equipo del Empe de una promoción anterior a la nuestra...

Evidentemente, el resultado es lo de menos (porque perdimos), pero alguno sudó lo que no habia sudado desde el úlimo Happening, mientras huia de alguien con espuma de afeitar...

La lectura de todo esto es que intentamos que "no decaiga", que el contacto se mantenga y se alimente de una manera u otra.

Un abrazo a tod@s

PA TA TA .....

Encara que fossim el 23,87% dels assistents de l'any passat, ens ho vam passar d'allò més bé !!!

Se hace saber ...

SE HACE SABER que este próximo viernes noche nos encontramos un 23,87% del total que lo hicimos el año pasado. Es decir: 38, si es que alguien no se anima a venir a últimisima hora y por supuesto estaríamos encantados de que lo hiciese.

Nos encontraremos a las 21.30 horas en el centro de Barcelona: Restaurante L'Altra Llossa Carrer d'Ausiàs March, núm. 3 08010 Barcelona

Tel. 933 180 107

Hasta el viernes a los más animados y marchosos cuarentones de la promoción EMPE 30. A los demás ... Buenas noches y a dormir.

Moltes felicitats Montses i Montserrats !!!

En imatges en blanc i negre, una gran Montserrat canta "O mio bambino caro" de Puccini.

Temps era temps: crònica actual de l'EMPE i Sant Jordi

Temps era temps, en els gloriosos dies de l’Empe, també se celebrava Sant Jordi?. Intento recordar que passava quan arribava la data en qüestió jo no se si serà l’edat o els nervis, o que com no tenia ningú per regalar-li cap rosa (snif), ni em regalaven cap llibre (més snifs) ho he esborrat dels meus records, però no em ve al cap absolutament res: ni roses, ni llibres, ni concursos literaris... o igual és que, efectivament no se celebrava i el 23 d’abril tocava classe normal o igual estic absolutament equivocat i per Sant Jordi, directament, no fèiem classe. Altra cosa, a la Caixa, si posaves peles, et donaven un llibre, us enrecordeu, si no, mireu als vostres prestatges que segur que encara teniu algun “Picasso Blau i Rosa”, o “La cultura contemporanea en Catalunya”.

Ara Sant Jordi, a l’Empe, Sant Jordi se celebra com cal: concurs literari, venda de roses i punts de llibres, intercanvi de llibres, i festival. Si els sembla bé, no m’estenc en comentar la paradeta de les roses, ja ho saben: aquella senyera, aquelles espigues, aquella galleda amb quatre flors pansides, aquella nena darrere la taula que et diu “no, que aquestes estan reservades”... els punts de llibre, poden imaginar-s’ho: motius inspirats, és un dir, en la iconografia Disney o Shin-Shan, o decorats amb motius al·legòrics típics del dia, aquella rosa, aquell drac... tot plegat una pesadilla. L’intercanvi de llibres (també de CD, DVD i jocs d’ordinador) és una molt bona idea. Resulta que a l’Institut funciona una gent que es diuen ADAEC (Associació d’Alumnes de l’Emperador Carles) que organitzen els dies previs una recollida de llibres de segona mà a canvi d’uns “vales-regal”. Amb aquests vales, vas el dia de Sant Jordi al davant de la biblioteca i agafes el llibre que vulguis. El problema és que, ja saben com és el jovent d’avui dia: ja va haver-hi pocs que portessin llibres, i dels que van portar, la meitat es van deixar els vales a casa, altres els havien perdut i dels que els van portar, altra meitat van preferir quedar-se al pati jugant a futbol o prenent el sol. Tot plegat un petit i deliciós fracàs.

Finalment el festival, que per alguna cosa tenim un teatre. Fins a les 11, però classe, és un dir. Després del pati, tothom cap allà. Com que som la tira, en dues tandes, els petits de 11.30 a 12.30 i els grans de 12.30 a 13.30. Òbviament entre les 11.30 i les 12.30, que estava vigilant al pati vaig aprofitar per fer unes quantes fotos que recorden i molt, el que era el pati que nosaltres vam conèixer. De fet hi continua havent la xarxa de voleibol al mateix lloc i, a tenor de l’estat de la xarxa, crec que continua sent la mateixa de fa trenta anys. Com que feia bon dia vaig aprofitar per perdre deliciosament el temps mentre prenia el sol i immortalitzava el tema. A les 12.30 anem al teatre. Primer de tot , al peu de l’escenari, la meva quefa flanquejada de dues quefes més, amb una tauleta amb bandereta i una altra galleda amb flors: lliurament de premis literaris. Poden imaginar-se la temàtica dels nostres treballs: malalties, desesperació, morts diverses, és a dir, aquests temes tan estimats pels adolescents i tan absolutament insuportables quan, afortunadament assoleixes la majoria d’edat. Premis a tutiplén, en català i en castellà, poesia i prosa, finalistes, accèssits, primers premis, segons premis... allò no s’acabava mai, vinga desfilar nens i nenes, vinga aplaudir i xiular i riure tothom. Acaben els premis literaris. Ara toca els premis de matemàtiques: un alumne de l’Empe ha participat en no se quin concurs de fer comptes (proves cangur) i ha quedat entre el 0,5 millor de tots els Països Catalans. La qual cosa em fa pensar: a) no estem tan fotuts, que els nostres alumnes guanyen premis; b) estem molt fotuts, fins i tot els nostres alumnes guanyen premis. No riguin perquè segur que la Chacón va començar així, guanyant premis a l’institut, i mirin, ministra, a veure quants de vostès han arribat a ministre, eh?? Clar, com que a la nostra època no feien concursos Pensaven vostès que havien acabat els premis, no padre, que falten els premis de filosofia. Aivá la hostia, quin nivell. No em preguntin com, però es veu que entre els nostres estudiants, que a l’informe PISA aquell sortim sota zero, n’hi ha que filosofen. Tampoc em preguntin sobre quins temes. Jo no vaig gosar preguntar.

Després el festival. Ja deuen saber que fa temps, al Departament d’Educació algun il·luminat amb poques ganes de treballar se li van creuar per casualitat les seves dues neurones i va inventar una cosa que porta per bonic nom “crèdits variables”. A l’institut fan un que es diu “Balls de Salo”, una mica com el “Mira quien baila”, però sense netes del Franco. Resulta que per al festival, en un homenatge a EMPE 30, dic jo, no se’ls acut altra cosa que representar un número de Grease. A l’hora que tinc classe amb 3r d’ESO em ve el que fa de Travolta, que es diu Joshua. Sí, ara als nens els posen aquests noms. No tinc cap alumne que es digui Jordi, i mirin que tinc una Yalma Lavínia i una Erika Yuleth.. El que els deia, em ve el Joshua (o Jeshua, què se jo) Travolta, i em diu “Profe, que he d’anar a assajar”. A mi, és clar em surt el discurs pedagògic: “Que s’ha cregut vostè, que té les socials suspeses, escaquejar-se de la meva classe...”. El xaval no em fot ni cas, i marxa a assajar. De sobte em sento molt, molt vell i cansat.

Bé, evidentment, el xaval va fer de Travolta al festival. Els nois i noies van posar molta voluntat i, per què no dir-ho, força gràcia interpretant “Greased Lignting”, tot i que havia algú que ballava tan bé com jo, i vaig riure força. Després d’aquesta actuació va venir la de l’extraescolar de teatre, també espectacular, es van atrevir amb “Chicago”. Després tots cap a casa. Sant Jordi e finito.

I això ha esta el meu primer Sant Jordi a l’Empe, i continuo sense recordar si quan érem nosaltres se celebrava alguna cosa... Diguin-me sentimental, o directament, cursi, emperadors i emperadrius, però aquest dia a l’Empe vaig aconseguir ser molt feliç. Siguin feliços també vostès i, si algú recorda alguna cosa, si us plau, no siguin tímids i trégui’m de dubtes. Que cony fèiem a l’Empe per Sant Jordi??

Carles Izcara

Sant Jordi 2008

LA DIADA DE SANT JORDI

La diada de Sant Jordi

és diada assenyalada

per les flors que hi ha al mercat

i l'olor que en fan els aires,

i les veus que van pel vent:

"Sant Jordi mata l'aranya".

L'aranya que ell va matar

tenia molt mala bava,

terenyinava les flors

i se'n xuclava la flaire,

i el mes d'abril era trist i els nens i nenes ploraven.

.................................

Quan el Sant hagué passat

tot jardí se retornava:

perxò cada any per Sant Jordi

és diada assenyalada

per les flors que hi ha al mercat

i l'olor que en fan els aires.

Joan Maragall (1860-1911)

I avui els Aquarians acabem les nostres celebracions !!!

I aqui teniu el testimoni fotogràfic de què alguns del CAGATE som aquarians i ho vàrem celebrar:

Sempre hi hauran EMPES ...

En Carles Izcara ens envia un "curt" d'uns ex-alumnes de l'Empe, tot i que una mica més joves. Es fan dir "Empe Boys". Està fet amb molta gràcia i amb noves tecnologies (no amb Super8). Us recomano que us el mireu fins al final, perquè han posat "tomas falsas" i tot.

Feliz Año 2008

Un Nadal a l'Empe

Bé, el Nadal exactament no, diguem-ne que la setmana abans, la que acaba amb la maleïda loteria que, aquest any, tampoc m’ha tocat. El Nadal a l’Empe es caracteritza per dos esdeveniments bàsics, a saber: el vermut de Nadal i el festival de Nadal. Primer de tot el festival de Nadal. No se per quina estranya maledicció als instituts hi ha l’estranya mania de no fer classes l’últim dia i fer “activitats culturals”, la qual cosa vol dir que fer classes, i en això estic força d’acord ,no té res a veure amb la cultura. Fa trenta anys no me’n recordo que fèiem, suposo que classe. El que tinc claríssim és el que no fèiem, el que fem ara, la representació de “Els pastorets”. Com que vostès ja saben en què consisteix bàsicament “Els pastorets”, aquella faula pretesament divertida sobre el naixement de Jesús, amb alumnes, pobrets, disfressats d’angelets, dimonis, Sant Josep i la Mare de Déu, els estalvio comentaris. “Els pastorets” han servit també, però, perquè, trenta anys després, un servidor hagi entrat a la part de darrere de l’escenari, el que, en termes pijos es diu el “foyer”, bonica parauleta amb la qual m’abstinc de fer un acudit fàcil. Us prometo que no havia entrat mai i que és un lloc fascinant, ple d’habitacions estranyes, molt alt, amb accés tant a l’escenari com al fossar de l’orquestra. Fa una mica de por, ja que està tot fosc i costa molt trobar els interruptors, sobretot si, com és el cas, no saps on són i, us ho juro, d’un moment a l’altra sembla que t’hagi de sortir el fantasma de l’Òpera. Després de “Els pastorets” fan una segona part del festival que consisteix a que diversos grups d’alumnes amb poca feina, preparin diverses interpretacions musicals que es representen després amb més voluntat que encert. Com que ara per l’Empe hi ha gent de tot arreu, sembla allò dels festivals que presentava la Teresa Rabal. Em va agradar molt una dansa que va fer una noia armènia, que va suscitar tant d’entusiasme que algú del públic va cridar “Viva Rússia”, bonic homenatge al gran Federico Trillo.

Finalment, el vermut, el brunch, com es diu ara. Ja ho saben: els trossets de formatge, els entrepans de barra de quart tallada a quarts, els canapeses variats, les begudes tradicionals (molt bo el cava) i, sobretot, l’assistència. Està molt bé perquè ve gent que havia treballat a l’institut. Entenguin-me: en els instituts on jo havia treballat fins ara, al vermut anava el personal del centre... perquè no s’havia jubilat ningú. És clar, aquí cada any es jubila algú, però et jubiles només d’anar a classe, no dels vermuts, és clar, amb la qual cosa la festa pren una altra dimensió, de retrobament amb la vella guàrdia pretoriana, amb els històrics del centre. Tot plegat força emotiu, tot i que l’aspecte de la biblioteca recordava més un esplai de La Caixa que a un institut. Emperadors i emperadrius, que les festes us siguin lleus, especialment a aquells/aquelles que treballeu (aquí ric una mica) i que l’ombra protectora del nostre Empe vetlli pels nostres somnis. Carles Izcara

Bon Nadal !!!

Si no sabeu que fer per sopar o dinar aquest Nadal ... aquí teniu una proposta mexicana ...

Pack de sants, santes i celebracions

Dia 6 de desembre: Sant Nicolau (Papa Noel) Dia 8 de desembre: Felicitats a les Immes, Conxites i Puris. Dia 10 de desembre: Santa Eulàlia. Moltes felicitats, Lali. Dia 13 de desembre: Santa Llúcia (ens conservi la vista)

I ... demà Sant Benjamí ....

I aqui teniu la canço del blog per a tots i totes vosaltres ....

Yo no me llamo Javier, pero tú si ... Felicidades a todos !!!

Adiego, Andreu, Buxeda, Claver, Gual, Guilemany, Jané, Luzuriaga, Pastor, Ramos, Teixido, Wyneken y etc (por si nos olvidamos de alguien).

Dia mundial de la lluita contra la Sida

Aquest va ser un anunci de TVE a l’any 1988 dins de la campanya per a la prevenció de la SIDA, amb l’eslògan "Si da, no da".

Santa Cecilia, patrona de la música

Los años del Empe fueron importantes... aprendimos cosas, conocimos gente, vivimos experiencias, quizá alguna mala, muchas buenas...

Durante esos años, la música estuvo ahí con nosotros. Para algunos, de una manera vivida, siempre presente; para otros, en un segundo plano, más circunstancial.

La música, como los olores, tiene la potente facultad de rememorarnos las sensaciones y los sentimientos de cuando la oímos... o aún mejor, de transportarnos a esos instantes para revivirlos.

Avui fa cinc anys: Un raconet per a no oblidar: Prestige, història d'una catàstrofe.

HOY, MARTES Y TRECE ....

BLOG DE MIGUEL ANGEL DIAZ DE QUIJANO SANCHEZ

Aquí tenéis el link al blog de Miguel Angel, con un montón de fotos. http://empe1g.blogspot.com/

CLASSIFICACIÓ 1er CAMPIONAT FUTBOLÍN DEFECAA PREMIER LEAGE

Aquí teniu els equips participants, resultats i classificació final de la competició que va tenir lloc ahir al Bowling Pedralbes, que va acabar amb el següent quadre d'honor: EQUIP CAMPIÓ: VICENTE FRASQUET / JOSÉ ANTONIO MATA EQUIP FINALISTA: JOSEP IZQUIERDO / JORDI VILLANUEVA EQUIP 3eR CLASS.: ISABEL PÉREZ / MONTSE PRATS EQUIP 4rt CLASS.: JORDI MUXELLA / PEP GRAELLS PREMIS HONORÍFICS: EQUIPS REVELACIÓ: CARLES IZCARA / DANIEL RUBIO i MATI ARMESTO / BEGOÑA TORRES ESPORTIVITITAT: MERCEDES MARTÍNEZ / EMILIO BARGUEÑO MERCÉ GONZÁLEZ / ELENA PONS SIMPATIA: MIGUEL ANGEL DÍAZ SÁNCHEZ / JORDI BUIREU i XAVIER CLAVER / JORDI RIBES La festa va finalitzar a altes hores de la matinada (per uns quants de nosaltres, les 3 del matí ja son altes hores ¡¡¡) al restaurant del germà del Xavier Claver, amb unes bones fustes de patés i embutits. Podeu visitar les fotos de la nit, magníficament realitzades per la Presidenta d'Honor BETI CARLÚS, a: http://picasaweb.google.com/Empi2007/CompeticiFutbolin07 L'equip campió va rebre les COPES cedides per la botiga de la Beti i en Jose TEENS INTERSPORT. Ara, a veure qui organitza el primer campionat de ping pong (ara es diu tennis de taula ¡¡¡), de billar, de karaoke, de sexe tàntric ..., etc. Petonets i abraçades,

Trenta anys i dues setmanes després ...

Per circumstàncies estranyes, relacionades amb el fascinant món de l’administració pública, el 26 d’octubre de 2007, quan tots vostès s’ocupaven dels seus quefers, el que subscriu aquestes ratlles estava a l’Empe. Vostès es preguntaran: Nostàlgia compulsiva? Enyorança malaltissa de temps passats i/o com a passats, millors? Manca absoluta de feina?... Una mica de tot, potser? No, o no del tot. Aquell divendres jo hi era, a l’Empe, perquè em paguen. Si durant uns anys ens va tocar veure el món des de baix, ara m’han pujat de categoria... de fet m’han pujat a la tarima i veig el món en sentit contrari. Ara jo, profe.

L’Empe, ja ho vau veure el maig, està més o menys igual. Han canviat el nom a les aules i han posat unes espantoses cortines verdes, molt sofertes, això sí, a les que donen a Enric Bargés, també han tret els bancs dels passadissos i han posat ordinadors i canons i paridetes d’aquestes, però la sensació que tinc al passejar per l’Institut és més o menys la mateixa. Especialment al teatre, que continua fent molta por i al tercer pis sembla que el temps s’hagi detingut i que d’un moment a l’altre hagi d’aparèixer la Maite a fer-nos pràctiques de ciències. Els profes sí que han canviat. De la nostra quinta queden uns quants, però cada any es jubila algú, i com deu passar a la majoria d’instituts de Barcelona el promig d’edat és força elevat. Els temes de conversa habituals són els néts, els fills que no hi ha manera que marxin de casa o que, quina llàstima, ja han marxat tots de casa, les diverses malalties, professionals o no, el que ens queda per jubilar-nos, com puja el jovent... encara no he localitzat ningú amb qui poder parlar del que parlen habitualment els homes d’aquest país, és a dir, de futbol. Afortunadament, de menjar (l’altre gran tema) sí que es pot parlar.

Finalment parlar dels nostres hereus, dels alumnes, dels nens i nenes que ocupen les mateixes aules que ocupàvem nosaltres i que, horror, dintre de trenta anys celebraran els trenta anys d’haver entrat a l’Empe. No crec que tampoc siguin massa diferents del que érem nosaltres. Hi ha més estrangers, això sí, de països molt diversos, i alguns nois porten els pantalons baixats. D’acord, uns horteres, però recordeu que nosaltres anàvem vestits –és un dir- i pentinats com els protagonistes del “Cuéntame” (us ho juro). Ensenyar la roba interior era motiu de befa i mofa general, no com ara, i en principi amb el professorat havia molta més distància física i mental, almenys a classe. Jo recordo que al Valmaña o al don Juan ningú no li deia “Profe” i el tractament era, gairebé sempre o jo almenys ho recordo així, pel nom o cognom i/o amb el “señor” davant.

El que tampoc ha canviat és el meu tocayo, que continua presidint l’escala principal, aquell que, com deia la pintada “Carlos I, fascista, asesino de los comuneros” i que, aparentment, es comunica amb Núria Marcos sense necessitat de mèdiums. Per ell no han passat els anys.

I tot i que ara em paguen, crec que m’ho passava millor quan vosaltres hi éreu.

Per molts anys a tots i a totes.

Carles Izcara

I, com no ... el dia 4 de novembre no podia faltar: Sant Carles Borromeo !!! Patró de l'Empe !!!

Una cançó interpretada per un gran Carlos per a tots els seus homònims i també per a la nostra Carlota !!! MOLTES FELICITATS !!!

Bona Castanyada a tothom !!!!

Hi ha varies històries sobre l’origen de La Castanyada, així doncs les intentarem explicar, ja que és una tradició arrelada a Catalunya encara que durant els últims anys s’ha vist una mica desbancada per la festa de Halloween, encara que cada festa és molt diferent, La Castanyada té alguna cosa que la fa especial, potser es per la seva senzillesa o perquè des de ben petits esperaven amb ganes que arribés el dia per a menjar castanyes. Algunes de les histories diuen així … A l’Edat Mitjana la nit del 31 d’octubre tocaven les campanes de totes les parròquies i convents per a recordar així a tots els veïns la necessitat de resar pels difunts. Degut a aquesta activitat els campaners necessitaven una gran aportació energètica per a poder-se recuperar de l’esforç, i com que la castanya és el fruit que més abunda a la tardor, es recuperaven del cansament menjant castanyes amb una mica de vi blanc. Més endavant, els homes es dedicaven a recollir castanyes, moniatos i llenya a la tarda, i les dones feien uns pastissets petits, que avui en dia coneixem com a panellets. Quan arribava la nit, s’ajuntaven tots al voltant del foc i es menjaven els moniatos i les castanyes fetes al foc. D’aquesta manera celebraven el final de la collita de castanyes i també resaven unes oracions pels difunts. Per als més menuts de la casa també hi havia una tradició que consistia en amagar les castanyes en algun lloc de la casa per a que a la nit, les ànimes dels que ja no hi eren els hi canviessin per panellets, ja qui diu també per codony. En totes aquestes histories encara no hem fet menció de la figura de la castanyera, i no és que ens haguem oblidat d’ella, sinó que l’aparició de les castanyeres no va ser fins a finals del segle XVIII, quan la costum de celebrar el final de la collita menjant castanyes i resant per els difunts no es va estendre i la castanya comença a ser un element del comerç i les castanyeres torraven el fruit al foc i les venien en paradetes al carrer.

Ahir va ser el dia: 26.10.1977 - 26.10.2007. Ara si què fa 30 anys !!!

Moltes felicitats a tothom !!!

I ja amb una mica de complex de Santoral: Felicitats a les nostres Tereses i Maites localitzades !!!

Què "salvo error u omisión" són: La Maite Carceller, la Tere Orgillés, la Teresa Cobo i la Maite Fdez. Calero (germana de la Montse Fdez. Calero i sòcia del Mini Club).

El nom de Teresa procedeix amb tota probabilitat del grec, del verb teréo, que significa guardar, vigilar, observar. El substantiu téresis significa vigilància, precaució, prudència, observació i observança. Una vegada més, com si el nom influís en les persones, és sorprenent com les grans Tereses de la història es distingeixen precisament per aquestes qualitats. El nom de Teresa va de vegades acompanyat del de María en la forma de María Teresa, que el seu hipocorístic més freqüent és Maite. En el País Basc s'utilitza el nom de Maite com variant d'Encarnació. El seu significat en basc és "estimada".

Sempre hi haurà una cançó per a algú !!!

Moltes felicitats a totes les Pilars !!!!

Y para ir cogiendo recortes .... una de futbolín !!!

UNA NUEVA PROPUESTA SUGERENTE PARA EL 9 DE NOVIEMBRE

Hola a tod@s,

Parece que, después del verano, la gente tiene ganas de marcha. Nos proponen actividades para volvernos a ver, si no todos, al menos unos cuantos. De entre las propuestas recibidas, nos hemos inclinado por empezar por una actividad en la que TODOS podamos participar. Y pensando, pensando, en algo en lo que TODOS, unos más, otros menos, unos cada día, otros periódicamente, hayamos practicado algo, poco o mucho, durante nuestra etapa estudiantil en el Emperador Carlos, hemos llegado a la conclusión que lo único que nos une a la gran mayoría es :

trrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrr trrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrr (leído como redoble) trrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrr (leído como retriple) !!! UN CAMPEONATO DE FUTBOLIN !!! Ei, a que no os esperábais esto ?????? Si, porque, qué si no los futbolines del Can Barça nos unía en el mismo espacio común durante horas y horas; qué si no los futbolines nos imbuían de espíritu de equipo y competitividad; qué hubiera sido de aquellas huelgas tan largas, aquellas manis tan tensas, sin las horas de futbolín. Si, ya sé, también pasamos grandes ratos en la biblioteca, el salón de actos, hasta incluso en la capilla, pero como el futbolín, como el futbolín no hay nada. Así que se os convoca para un CAMPEONATO DE FUTBOLÍN para el viernes 9 de Noviembre. Las bases del concurso ... se definirán en función de cuantos seamos. Pero se trata de partidos por parejas. Pueden ser parejas del mismo sexo, sexos opuestos o cualquier otra combinación que se os ocurra (uno ya no sabe qué pensar). Los que se quieran apuntar con su vieja pareja de aquellos años, puede hacerlo. Quien no tenga pareja y quiera buscar una, que se vaya a un chat de encuentros, que aquí solo proporcionaremos parejas de futbolín, y ya veremos cómo. Para aquellos bichos raros que no pisaban nunca el Barça (porque al parecer los hubo ...), para los que tanta campana les acabó pasando factura en las muñecas y, por supuesto, a los que son inútiles totales en el arte del futbolín, también podéis venir como público a jalear a nuestros concursantes y tomar birras de paso (a más birras, más jaleas y más meas, va lo uno con lo otro). Eso sí, queda limitado a personal del EMPE, no se admiten parejas conyugales (bueno, si está muy pero que muy bueno o buena, podremos hacer alguna excepción; aportar foto de cuerpo entero) Por supuesto, habrán PREMIOS. Intentaremos dar premios a las tres mejores parejas (para eso necesitaremos un mínimo de 6 inscritos, creemos que llegaremos) Después del torneo, habrá cena y copas. Lugar, a definir. Bueno, dicho está. Ahora lo que tenéis que hacer es ... APUNTAROS. Aquí el Secretario (jordi.villanueva@vcisl.com) gestionará la lista de inscritos para que nuestro VOCAL DE FUTBOLÍN, Vicente Frasquet, organice el evento como le venga en gana. Esperamos vuestros correos. Cuando tengamos un número claro de concursantes, definiremos LOCAL, HORARIO y COSTE TOTAL. Seguramente, haremos un pago previo, nuestra Presidenta gestionará el tema a través de la misma cuenta de la CAIXA. Ahh, para aquellos que consideráis esta propuesta un poco frívola ... tenéis toda la razón ¡¡¡ Petonets i abraçades, El Secretario - que descansao que me he quedao.

I aquí continuem .... felicitant !!!! Avui ... amb Mike Oldfield i el seu "Little Frankie the Chocolate Man"

Francesc

Bable: Farruquin; Castellà: Francisco (Paco, Paquito); Català: Francesc (Cesc); Gallec: (Farruco, Fuco); Eusquera: Prantxes, Pantxeska (Patxo, Patxi); Francès: François; Italià: Francesco (Cecco); Anglès: Francis (Frank, Fanny); Alemany: Franz; Hongarès: Ferencz.

I com no Pacas, Paquites, Paquis, Cesques, Francines, ...

Procedeix de l'italià Francésco, gentilici pres d’una veu germànica, que significa `relatiu als francs´. És el sobrenom que va donar Bernardote d'Assís, un ric comerciant de robes, al seu fill Juan, nascut durant la seva absència. El va anomenar d’aquesta manera degut a la seva afició al francès i a la gran activitat comercial que tenia llavors aquest país. Francesc d'Assís és un dels sants més populars del món, patró i protector dels ecologistes i exponent de la pobresa, la humilitat i el servei als més necessitats.

Podem trobar els hipocorístics Frasquito (contracció de Francisquito), Paco (oclusió de Phacus, i aquest contracció de Phranciscus, tot això concurrent amb l’antic nom iber Pacciaecus, que d’altra banda va donar Pacheco), Pancho, Curro (per Franciscurro), Quico (per Francisquico), Francis, … A TOTS I TOTES MOLTES FELICITATS !!!

MERCÈ

MERCÈ /pl. ès/: 1.f. Acte de benevolença - 2. f. Concedir perdó - 3. pl. Gràcies. - 4. Ver. Totes les estupendes dones que es diuen Mercè de la generació Empe 1977, i que les gràcies les tenen totes.

MOLTES FELICITATS, MERCÈs!!!

BONES VACANCES

Para los que ya están de vacaciones, para los que las empiezan ahora, para los que van a la playa, para los que van a la montaña, para los que van en grupo, para los que van solos, para los que viajan lejos, para los que viajan cerquita, para los que las aburren, para los que las disfrutan, para los que tienen muchas, para los que tienen pocas, para los que se llevan el periquito, para los que no se llevan nada, ...... en fin, para todos: BONES VACANCES!!!

I com a banda sonora, una mica de revival de quan erem petits:

http://es.youtube.com/watch?v=TbVCuTXiw9w

EMPE NEWS

Nace la hija de Pedro Ramírez, segunda en la línea de sucesión Tras nueve meses de espera, la portavoz y presidenta del Comité nos anuncia el nacimiento de la segunda hija de nuestro compañero Pedro Ramírez. El feliz acontecimiento se produjo durante la primera quincena de este mes de julio. El nombre no se conoce. El peso y la talla tampoco, pero el desconocimiento de estos detalles no son de extrañar tratándose de un padre con experiencia. La bebé ocupa el segundo puesto en la línea sucesoria al trono de la República Independiente de su casa. Su nacimiento no reabre ningún debate; si no tan solo noches toledanas, cambio de pañales y botes de leche en polvo.

Muchas felicidades ¡!

Moltes Felicitats !!!!

Un petonet per: Ana Lou, Ana Mendoza, Anna Ramírez, Anna Zorrilla, Joaquin Mur i Quino ... I una abraçada també a l'Ana Isabel que serà en Ben qui li donarà.

YA LLEGÓ EL VERANITO !!!!

Parece que nunca han roto una probeta ...

De qué se sorprende Jose y por qué Jordi le dice que se calle, mientras Núria come pastel y Dani no se entera de na???

Los que se fueron de final de curso de 2ºE a Torredembarra ¡¡¡

Y Roberto que se coló en la foto ...

ARRIBADA A L'EMPE - 25.5.07

¿Dónde está Wally?

¡Qué divertido, Emilio!

Pues ahora no caigo.

¿Eres tú? Sí, soy yo!

Te'n recordes?

Como decíamos ayer......

Cada vegada hi ha més Empis.

Y nos echamos unas risas.

¡Cuánto te quiero!

Lorente, dinos el secreto.

Osti tu, estàs igual!!!

¡ Qué guapos estamos!

Hola, com estàs?

El vestíbul i l'excel·lent feina del Vicente Frasquet

Hola, com et dius?

UNO QUE QUISO VENIR Y NO LLEGÓ ...

alien song

EMAIL DE LA CARME PRATS

Efectivament va ser així. Jo també vaig tenir la sensació que tot va ser massa curt . Per poder recuperar tantes vivències calia molta estona i quan me'n vaig anar a casa em va quedar la recança de no haver pogut saludar a molts de vosaltres. Va ser molt agradable anar reconeixent de mica en mica i amb ajuda de les etiquetes amb els noms, a molts dels que havia tingut, això sí, amb uns quants anyets de més.

La veritat és que van ser uns anys molt importants, també per a mí perquè tot començava en aquell moment: la feina, la transició política, la recuperació de la llengua, les relacions personals...Uff! Batalletes.

Doncs deu ser per aquests motius que guardava una memòria molt fresca de la gent de la vostra generació, sobretot d'aquells que van estudiar literatura catalana a COU i sincerament amb els temps que corren es troba a faltar una mica de la vostra efervescència. Algun de vosaltres em va dir que m'ho havíeu posat difícil i no, en absolut. Suposo que va ser gràcies per culpa) de gent com vosaltres que mai no he decidit traslladar-me a un altre centre.

Gràcies per la vostra amistat i sobretot als organitzadors de la macrofesta una altra vegada , gràcies.

Fins aviat

Carme Prats

Mini Club

Com havia de pensar aquella noieta de primer, que algun dia podria estar a la festa amb els nois i noies de C.O.U, doncs el somni s'ha fet realitat. En aquella època els nois i noies de C.O.U, com era natural, no sabien ni tan sols que existíem, en canvi per a nosaltres eren perfectes, un model a seguir, però ja han passat uns quants anys, i com s'acostuma a dir "Nunca es tarde". La veritat, es que al principi de tot aquest projecte, no hagués pensat que tindria el valor d'assistir, per allò de "Al fín me colé y en tu fiesta me planté", però la meva germaneta gran va insistir molt, i la veritat és que no acostumem anar a gaires festes juntes, i em va semblar bonic acompanyar-la, ja que ha sigut impressionant veure la il·lusió que ha posat en aquesta trobada, a més la meva mama m'havia donat instruccions per tal que la vigilés de ben a prop, ja que ella pren dues copetes, comença amb el seu "ji ji ji" i ja no hi ha qui l'aturi. Doncs, noooooooooooo, la veritat és que, a banda dels motius exposats, em moria de ganes de veure-us, i vaig pensar, germana petita cap a la festa!! Volia felicitar al comitè, per a la gran tasca que ha fet, i donar-vos les gràcies a tots, ha estat genial poder compartir una festa amb els nois i noies de COU.

Us adjunto la meva identificació, per a tots aquells que em van preguntar "però tu has estudiat amb nosaltres o passaves per aquí?

Mil petons, i fins aviat, ja que, si no us importa, penso colar-me a totes les vostres festes.

Maite Fernández

Germana petita de la Montse

________________________________________________

Ah! El dia 12 de juliol entraré en aquesta etapa crítica dels quaranta, i ja que compto amb la vostra experiència, espero algun missatge que pugui fer més fàcil aquest canvi de número.

Una abraçada. Fins aviat.

Crònica del 25 de maig segons JOAN CARLES CORDÓN

No em cansaré de felicitar-vos i de donar-vos les gràcies, amics i amigues del CAGATE, per tot això. Amb una mica de distància, m'he decidit a fer una crònica d'algunes de les coses que vaig viure i veure divendres passat i també sobre algunes altres coses dels quatre mesos que han precedit aquesta petita revolució. Cada un/a de nosaltr@s en té la seva perspectiva i la seva vivència personal, però us vull explicar la meva per una raó. En Jordi, en nom vostre, em va demanar -igual com al Carles Izcara i al Pep Vinyeta- que, en el decurs de la festa, fes públicament un breu recordatori d'aquells temps, i vaig contestar-li que no. No m'hi vaig veure amb cor per diverses raons: d'entrada, no creia ser representatiu, perquè amb tanta gent i tan diversa (entre Ciències, Lletres, Anglès, Francès...) i després de tant de temps no era fàcil trobar molts punts en comú; a més, perquè -si m'hagués posat a fer-ho- vaig pensar que no seria capaç de resumir en cinc minuts, i amb la pretensió de fer gràcia, quatre anys importantíssims de la vida de més de 200 persones... i també perquè em feia molta vergonya!! Amb aquestes ratlles m'agradaria compensar el lleig que vaig fer al Jordi i a la resta de vosaltres. Tenint en compte que la feinada que heu tingut ha estat enorme, aquesta crònica és una forma d'agrair-vos-la. No és gaire més que el recull d'unes quantes sensacions i situacions, algunes compartides amb vosaltres i altres més personals, però és el que us puc oferir com a agraïment i com a compensació. Dit queda. I, a més, amb tots aquells de vosaltres amb qui no vaig anar a classe o no vaig tenir gairebé contacte durant aquells anys, ara ja tenim alguna cosa en comú: la retrobada del 25-M.

Aprofito per explicar-vos ara que, fa aproximadament un mes i mig, unes quantes persones de l'antic 1r. C -amb dues "afegides" encantadores, la Dolors i la Isa- varem organitzar un soparet: van venir, per ordre alfabètic, Pep Bertran, Míriam Fradera, Glòria Garzón, Isabel Gràcia, Xavier Guilemany, Montse Navarro, Dolors Oller, Heidi Quintero i Paco Vera. Varem estar molt a gust, va ser molt emotiu, agradable, divertit, tendre... se m'acaben els qualificatius. Gallina de piel, com deia Johan Cruyff. Tots ells, és clar, també eren entre nosaltres divendres passat. Va ser molt maco veure'ls novament.

També vull esmentar aquí dos dinars que he tingut el plaer de compartir, setmanes abans de la gran retrobada. D'una banda, amb Javier Ramos -al març- i, d'altra banda, amb Conchi Martínez -a l'abril. Encara que amb ells feia uns divuit anys que no ens havíem vist, em va semblar com si el contacte entre nosaltres mai no s'hagués perdut, com si el temps no hagués passat. Una sensació especial i difícil de descriure. També va ser molt agradable i, pel fet de ser en petit comité, més intens i personal.

El dia "D" vaig quedar una estona abans de l'hora "H" amb la Susana López-Amor, per baixar junts cap a l'institut; ens feia un no-sé-què arribar-hi sols. Amb ella, que també va fer Dret, feia (només!!) sis anys que no ens havíem vist, però continua essent igual d'optimista, espontània, franca, guapa, elegant, esportista i simpàtica com sempre. Estava encantada amb el retrobament massiu i em consta que s'ho va passar molt bé. Igual com un servidor. Va anar bé arribar molt aviat perquè així us varem poder saludar un per un a tots vosaltres.

Bé, em centro ja en la "retrobada-visita guiada-sopar-festa" del 25-M. Buf, amics, QUINA NIT!!!

Només arribar, la primera sorpresa i un motiu més per donar-vos l'enhorabona: la bona idea de fer un lot de regals, consistent en la guia de la visita guiada a l'institut, el pin amb l'escut obra de la Beti Carlús -amb l'"Empi", un ninotet molt xulo (que suposo que ens representa gràficament a cada un de nosaltres)-, el llapis amb una inscripció amb el nom de l'institut (el nom en la versió actual, és a dir, catalanitzat i, a més, sense l'acrònim "INB" i amb el d'"IES"), i un regal més, que valoro molt especialment: un CD-mp3 amb més de 150 cançons de l'època. No sé qui de vosaltres ha fet la tria de les cançons, però se l'ha de felicitar: molt bona, variadíssima, ningú no pot dir que no hi trobi cançons que no li agradin. Tampoc no sé si aquest nombre concret de cançons, que gairebé coincideix amb el nombre d'assistents a la celebració, és fruït de la casualitat, respon a algun enigma de la Cabalística que se m'escapa completament -però, vista l'alçada de tots els detalls de l'organització, tampoc no seria estrany que fos així-, o vol dir que se'ns estava regalant una cançó a cada un; en aquest cas, un servidor dubtaria entre Moondance (Van Morrison), Don't go breakin' my heart (Elton John) o potser Follow you, follow me (Genesis) -nota aclaratòria per als que éreu de Francès: nooo, no és el que podria semblar... Follow vol dir "seguir". A la recopilació també surt l'emblemàtica Stay, de Jackson Browne, i moltes d'altres que també ens evoquen agradablement temps passats.

Un cop acreditats i amb el nostre nom escrit en una enganxina col·locada al pit (una altra excel·lent idea), els primers moments van ser els més emocionants i, alhora, els més emotius: les retrobades múltiples amb persones que, en la gran majoria dels casos, feia vint-i-sis anys que no ens havíem vist i el fet de tornar a trepitjar aquella casa que ens va acollir durant quatre anys tan intensos. El cor em devia anar a cent pulsacions. A la porta de l'institut, a les escales de la porta, al vestíbul, a la sala d'actes, pels passadissos mentre fèiem la visita guiada, a les portes de les aules -i a dins d'algunes que eren obertes- on varem ser aquells anys... Tot va ser tan sobtat, amb tanta gent de cop, amb tantes persones que anaves trobant i saludant, que no donàvem l'abast. Vull esmentar especialment la retrobada amb els professors al vestíbul: en Fernando Molina, a qui em vaig "carregar" involuntàriament i desafortunadament fa unes setmanes; està molt bé (fa els 60 aquest any i ja es jubila), no va acceptar les meves disculpes -en el sentit que no li va donar més importància al tema- i amb ell varem recordar algunes coses de l'època i em va fer algunes pinzellades de les diferències que hi ha entre aquells estudiants que varem ser nosaltres i els que hi ha ara en aquella casa. I amb Carme Prats, que està guapíssima i continua conservant aquella mena d'"àngel" que ja tenia quan, amb a penes 24 o 25 anys, ens feia classes de Literatura Catalana, també a COU. Li vaig dir que és una de les millors professores que mai he tingut i que gràcies a ella estimo més la literatura; em va dir: "ai, què bé, moltes gràcies", em va fer un somriure immens, va agafar-me tendrament la cara amb les dues mans i se li van posar els ulls brillants; crec que tots dos estàvem gairebé a punt de posar-nos a plorar quan va arribar el moment de la foto de grup, i vaig haver de sortir corrent, vaig ser a punt de perdre-me-la!! També vaig parlar amb altres professors que, malgrat que mai no els vaig tenir (els meus germans Josep Maria i Santi, sí), van ser molt simpàtics: Valmaña, Vives i una senyora de Matemàtiques molt agradable, el nom de la qual no recordo, que em va dir que recordava haver tingut com a alumne "un Cordón moreno", segur que un dels meus germans.

En aquesta foto, que ja hem rebut aquesta mateixa nit per correu, hi sortim una colla de "quarantons somrients". Als meus fills els ha fet molta gràcia, l'han trobat molt xula i al nen li ha semblat que érem moltíssims, perquè creia que la retrobada era només amb la gent de la meva classe i com que a la seva són vint-i-quatre...

Pablo Neruda deia, al poema XX de "Veinte poemas de amor y una canción desesperada", el següent: Nosotros, los de entonces, ya no somos los mismos. Bé, en el cas de divendres passat, crec que varem poder comprovar que aquesta és una veritat a mitges, perquè externament és obvi que no som els/les mateix@s -la foto en dóna fe-, però per dintre... Déu n'hi do. La gent no canvia. O canvia molt poquet. M'agradaria posar alguns exemples ràpids d'això o de moments concrets de la nit -només alguns, si no això no acabaria mai- començant per vosaltres i seguint per alguns altres flashos que tinc:

- de la Isa Gràcia, la Montse Navarro, la Heidi Quintero i el Paco Vera, què us puc dir... Bé, ja saben que els estimo i que varem estar juntets moltes estones... i més que hi estarem!! - Núria Marcos -amb qui, com sabeu, compartim feina des de fa sis anys- és molt diferent quan està treballant de quan està de festa; ei, treballant és molt bona, però és millor quan està de festa; i Jorge Cristino... no em direu que no està igual que fa trenta anys!! - Merche Martínez: amb tu i amb la Isabel Gràcia ens varem fumar uns quants cigarrets a la porta de l'hotel, oi?; ens coneixem des d'abans de començar a l'institut, però per a tu no han passat els anys: estàs igual com quan feies EGB; i, tu, Jordi, estàs també igual... amb algunes canes més - Matilde Armesto: ja sabia que no associava bé nom i cara, però, quan et vaig veure, la teva cara em va ser molt familiar - Gemma Pedrol va passar-se la nit al costat de les seves inseparables Mar Villacampa i Marta Santillana... i fent fotos; Gemma, ja et vaig dir que les pengessis o me les enviessis, de moment sense sort... i el Dani Rubio, que també està molt com llavors, tot i que no recordava que de petit portés ulleres (en portaves?) - Beti Carlús i José Antonio Mata: us recordo bé com a parella a l'institut... i us confesso que aleshores em va sorprendre molt que ho fóssiu - Josep Izquierdo: ets a la UOC (treballant, oi?) i jo també (estudiant, més o menys) - Emilio Bargueño: ens varem saludar al principi, però després no recordo si vaig veure't més - el gest amable de Xavier Teixidó pujant-se les ulleres amb el dit, movent lleugerament el cap enrere; amb ell, que també venia del Pare Manyanet, vaig compartir una conversa bis-a-bis gairebé a les dues de la matinada - Juanmi Sánchez, tan gran com sempre, té aquella veuassa i aquella manera de riure estentòria i amb la boca i els ulls molt oberts - Patxi Gómez és igual d'espontani: en trobar-nos em va fer dos petons - Amador Ligero em va recordar que un dia a classe vaig anomenar "yemen" a l'"hímen", amb el consegüent descollonament general, i jo li vaig recordar a ell les plantes de maria que tenia a la terrassa de casa seva i que la seva mare no sabia què nassos eren aquelles herbes tan rares que "espontàniament" li naixien - Marcial González: és increïblement la mateixa persona que fa vint-i-sis anys - les actituds histriòniques de Tito Yagüe; igual com als catorze anys; diu que si anem a València, no ens paga el viatge però ens convida a paella i a menjar taronges "de les de veritat" - el posat irònic del qui sap riure's d'ell mateix de Ben Puig (a ell només feia vint-i-quatre anys que no el veia perquè varem fer un trosset de "mili" junts) - el posat divertit de Jesús Zamora recordant anècdotes de l'època amb la gràcia que sempre l'ha caracteritzat - el posat tímid però cordial de Jorge Ribalta - Joan Garcia Bon té exactament el mateix to irònic en tot el que diu que el que tenia llavors... i li agraden les dones tant o més que llavors!! - els de la Fool's continuen fent de les seves... - Ester Casas és igual de despistada com sempre: li vaig recordar que escriu Ester sense "h" perquè el Francesc Cuartero, professor de Grec a 3r., li va dir aleshores que havia de fer-ho així i l'Ester em va dir: home, no ho recordava, però ara que ho dius, doncs sí... I resulta que un matrimoni d'amics seus són companys meus de feina (Núria: són la Gemma Salvador i el Toni Gilabert) - no vaig reconèixer d'entrada Francesc Moro, però continua essent igual de simpàtic i d'eloqüent que fa trenta anys -sí vaig reconèixer d'entrada l'Enric Nicolau: no ha canviat gens perquè a 1r. ja era tot un home - sí vaig reconèixer d'entrada la cara -que no associava amb el nom- de Xavier Claver, que té el mateix aspecte i la mateixa simpatia de llavors - no vaig reconèixer d'entrada la cara de Mercè Valls, però sí recordava el nom, i em sembla que ara és fins i tot més simpàtica que quan anàvem a l'institut - en fi... ho deixo aquí per no ser massa pesat.

Ben mirat, en una cosa em vaig endur la sensació que sí que hem canviat des de llavors: no sé vosaltres, però en molts casos recordava la gent més alta del que ara l'és!! Però li vull portar la contrària a Neruda en una cosa: la possibilitat de retrobar senyores tan guapes -llavors i ara- com Rosalia Garcia, Heidi Quintero, Susana López-Amor, Dolors Oller, Merche Martínez i tantes d'altres... (i que ningú no se m'enfadi, si us plau) demostra clarament que l'edat és un estat de la ment!!

En arribar a l'hotel, em vaig prendre una clara (un "champú", que diuen a Madrid) gairebé sense ni respirar perquè estava assedegat i acaloradíssim. El sopar -que, per cert, va ser bona idea que fos a peu dret; havia de ser així per afavorir les interaccions del personal- va estar bé, especialment uns pinxos de vedella riquíssims. El detall d'anar projectant les fotos d'aleshores que tothom ha anat penjant al blog... boníssim. El pastís de xocolata, la meva perdició... boníssim. És que hi ha alguna cosa en la qual no hi penséssiu? La qüestió de la megafonia, que no depenia de vosaltres, va jugar una mala passada i els parlaments d'en Carles i en Pep, i del Jordi i la Beti com a representants vostres, no es van poder fer en bones condicions. Suposo -i espero- que el blog que la Montse Navarro ha fet amb tanta dedicació i amb tanta qualitat continuarà funcionant i ja he vist que ha quedat constància del que volien dir. Espero que hi penjareu els centenars de fotos que es van fer, tant per part del fotògraf "oficial" com per part dels molts d'afeccionats que hi havia arreu. El parlament d'en Carles és molt agut i ocurrent; va ser molt amable de deixar-me'l llegir abans d'intentar fer-nos-el i ja li vaig comentar que estava molt bé. Aprofito per dir, per si encara hi ha algú que no ho té clar, que allò de Menorca que varem escriure tots dos era tot en broma i que, malgrat que en el període 1977-1981 a penes no varem coincidir, darrerament varem mantenir una correspondència "correuelectrònica" molt maca i espero que aquest bon rotllo es mantindrà en el futur. El parlament d'en Pep està molt bé també. El to és un altre, si voleu més seriós, però està molt ben escrit i m'ha agradat moltíssim. Ves per on, resulta que en Pep i jo hem descobert que treballem tots dos al recinte de la Maternitat i ja hem quedat que ens veurem.

Com ho farem amb altres persones. Amb tota seguretat.

Després del sopar, es van apagar les llums i... va començar el ball amb música de l'època. Va estar molt bé, tot i que reconec que darrerament un no està gaire acostumat a ballar i, com deia el meu avi, feia més passos dels que tocaven. Els necessaris viatges al carrer per a fumar també van estar bé, perquè allà també érem colla i les converses continuaven. Per a mi la nit va acabar al final del ball de l'hotel. Estava ja molt cansat i l'endemà venia a casa el pintor, a les nou.... Un grup gran vareu continuar la festa a una discoteca; la Núria m'ha dit que la "juerga" va acabar a dos de sis del matí...

Quan vaig arribar a casa, sobre un quart de quatre, estava cansat però no em podia dormir. Massa emocions de cop, massa sensacions de cop, quin bon rotllo. Encara ara em penso que no m'hi he recuperat del tot. Però les emocions van ser tan intenses i les sensacions tan positives, que al final em devia quedar adormit amb un somriure als llavis.

Abans d'acabar, m'agradaria tenir un record per als que no van ser-hi. És una llàstima que s'ho hagin perdut. Dani Abril, Rosa Masferrer, Carles Arcarazo, Pau Pérez, Paula Rodrigues,... i molts d'altres, i alguns que no van ser contactats i que m'hauria agradat d'haver retrobat també. La propera no se la poden perdre.

He dit la propera i ho repeteixo i ho subratllo, perquè això del CAGATE ha de tenir continuïtat, no pot acabar aquí. En Carles Izcara diu que ens heu fet una mica més feliços durant tot aquest temps. Quina gran veritat. Quin bon rotllo. M'emociono només de pensar-ho. Heu fet molta més feina de la que sembla, perquè no només es tracta que una nit ens hàgim retrobat 150 persones després de vint-i-tants anys i prou, sinó que probablement hi ha dotzenes d'amistats, d'afectes, de relacions entre la gent que s'havien perdut, mig oblidat o refredat i que ara s'han reprès i perduraran. Sí, quin bon rotllo. Venim del passat i anem cap al futur, i vosaltres en sou els culpables. Aquest és el vostre mèrit i, alhora, el vostre premi: haver estat capaços de generar tot això us ha d'omplir de satisfacció i d'emoció. Us el mereixeu. Sou molt grans!!

Salut!! JC

PD. Ja saben la Heidi, la Isa, la Montse i el Paco del meu amor per la música i de la meva afició per enviar cançons per correu. M'encanta regalar música a la gent que estimo. A ells els hi he enviat unes quantes cançons durant els darrers quatre mesos. Ara us envio una de molt bonica, suaveta i relaxant: no és de l'època 77-81, sinó més actual (2006), i segurament la coneixeu. Al meu parer és especialment escaient: es titula Like a star i la canta aquesta angleseta joveneta tan dolça, la Corinne Bailey Rae. Dic que és escaient perquè en castellà el títol es tradueix "Como una estrella" i us és dedicada perquè les estrelles de tot això heu estat, sou i sereu vosaltres.

________________________________________________

PER BAIXAR-VOS LA CANÇÓ CLIQUEU A

http://primeupload.com/file/117948/01-Like-a-Star.wma.html

I seguiu les indicacions: escriure el número que us indica, clicar SUBMIT, esperar 30 segons i clicar DOWNLOAD FILE NOW.