Per circumstàncies estranyes, relacionades amb el fascinant món de l’administració pública, el 26 d’octubre de 2007, quan tots vostès s’ocupaven dels seus quefers, el que subscriu aquestes ratlles estava a l’Empe. Vostès es preguntaran: Nostàlgia compulsiva? Enyorança malaltissa de temps passats i/o com a passats, millors? Manca absoluta de feina?... Una mica de tot, potser? No, o no del tot. Aquell divendres jo hi era, a l’Empe, perquè em paguen. Si durant uns anys ens va tocar veure el món des de baix, ara m’han pujat de categoria... de fet m’han pujat a la tarima i veig el món en sentit contrari. Ara jo, profe.
L’Empe, ja ho vau veure el maig, està més o menys igual. Han canviat el nom a les aules i han posat unes espantoses cortines verdes, molt sofertes, això sí, a les que donen a Enric Bargés, també han tret els bancs dels passadissos i han posat ordinadors i canons i paridetes d’aquestes, però la sensació que tinc al passejar per l’Institut és més o menys la mateixa. Especialment al teatre, que continua fent molta por i al tercer pis sembla que el temps s’hagi detingut i que d’un moment a l’altre hagi d’aparèixer la Maite a fer-nos pràctiques de ciències. Els profes sí que han canviat. De la nostra quinta queden uns quants, però cada any es jubila algú, i com deu passar a la majoria d’instituts de Barcelona el promig d’edat és força elevat. Els temes de conversa habituals són els néts, els fills que no hi ha manera que marxin de casa o que, quina llàstima, ja han marxat tots de casa, les diverses malalties, professionals o no, el que ens queda per jubilar-nos, com puja el jovent... encara no he localitzat ningú amb qui poder parlar del que parlen habitualment els homes d’aquest país, és a dir, de futbol. Afortunadament, de menjar (l’altre gran tema) sí que es pot parlar.
Finalment parlar dels nostres hereus, dels alumnes, dels nens i nenes que ocupen les mateixes aules que ocupàvem nosaltres i que, horror, dintre de trenta anys celebraran els trenta anys d’haver entrat a l’Empe. No crec que tampoc siguin massa diferents del que érem nosaltres. Hi ha més estrangers, això sí, de països molt diversos, i alguns nois porten els pantalons baixats. D’acord, uns horteres, però recordeu que nosaltres anàvem vestits –és un dir- i pentinats com els protagonistes del “Cuéntame” (us ho juro). Ensenyar la roba interior era motiu de befa i mofa general, no com ara, i en principi amb el professorat havia molta més distància física i mental, almenys a classe. Jo recordo que al Valmaña o al don Juan ningú no li deia “Profe” i el tractament era, gairebé sempre o jo almenys ho recordo així, pel nom o cognom i/o amb el “señor” davant.
El que tampoc ha canviat és el meu tocayo, que continua presidint l’escala principal, aquell que, com deia la pintada “Carlos I, fascista, asesino de los comuneros” i que, aparentment, es comunica amb Núria Marcos sense necessitat de mèdiums. Per ell no han passat els anys.
I tot i que ara em paguen, crec que m’ho passava millor quan vosaltres hi éreu.
Per molts anys a tots i a totes.
Carles Izcara
3 comentarios:
Sr. Carlos Izcara Cayuela
Barcelona
Distinguido tocayo e insigne maestro:
Es para Mi un motivo de honda satisfacción y le agradezco muy sinceramente, como supongo que habrá hecho o en breve tiempo hará la ilustre Sra. Marcos, esta crónica suya, de fino estilo y acertado verbo, y que, con orientación costumbrista y simpatiquísima gracia, nos refiere lo que ha sido en el pasado y lo que es hoy en día ese centro escolar que tengo el honor de que lleve Mi nombre. Yo fuí emperador, es cierto, por la gracia de Dios, pero, si me lo permiten Vd. y la Iglesia... Dios, qué gracia tiene Vd.!!!
Quiero subrayar también el efecto que me han producido esas pinturas tan prodigiosamente realistas de las estancias académicas que se ha tomado el trabajo de elaborar y colocar en este espacio. Ni el venerable Tiziano, que pintóme algunas veces allá por el año del Señor de 1540, lo habría hecho mejor.
Paréceme -y convendrá en ello conmigo- que lo suyo no es un deja-vú, ni un regreso al futuro como el Mío, sino un regreso al pasado de verdad, cosa que pueden hacer los vivos pero no los muertos, como es desafortunadamente Mi caso. Sus palabras y sus pinturas, sin embargo, disfrutar me permiten como si vivo estuviera. Y asegúrole con sinceridad real que esa sensación es muy agradable.
Envidio su suerte, estimado amigo y docto docente, por cuanto que, como habrá podido imaginar, Yo no puedo levantarme -digamos que no se me levanta ya nada, hijo, me comprenderá Vd.; entonces no había televisión ni internet, claro es, y por ello tuve cinco vástagos matrimoniales y otros cinco extramatrimoniales. Mas, si pudiera, con cuánto gozo acudiría presto a esa casa nuestra, suya porque allá estudió y enseña, Mía porque lleva Mi nombre, para por Mi mismo comprobar todo lo que Vd. refiere.
Ruégole realmente, en fin, que persevere en su académica profesión, para mayor honra del colegio que representa y para el beneficio de los hombres y las mujeres del futuro.
Dios guarde a Vd. muchos años.
Carlos
Emperador del Sacro Imperio Romano Germánico
Miedo me da la inesperada aparicion....
Miedo me da lo que esos ojos de bronce han llegado a ver desde su privilegiado mirador. Las discusiones,persecuciones(incluso a caballo), amores y desamores en esas escaleras, incluso podria decir los nombres y apellidos de aquellos que lanzaban huevos indefectiblemente cada 20 de Noviembre...
Miedo me da, pero...Bienvenido seas, Carlos I
Enhorabuena, Carles, tratalos bien,que son elfuturo,sin que sete suban a la chepa claro.
Miguel Angel D�az.
Publicar un comentario