Fa molt pocs dies la Marta Solé Puig ens va deixar. Per si no ho recordeu, va ser professora d'anglès i directora mentre nosaltres estavem a l'EMPE.
Des del respecte, des de la distància i des del record, adéu Marta.
M'ha fet un sotrac el cor quan he llegit aquesta lamentable notícia.
Jo me l'apreciava especialment la Marta. Era una mestra exigent, dura i entregada. Els que vàrem ser alumnes seus vàrem aprendre molt.
Al principi de curs ens feia posar un paper damunt la taula amb el nom en anglès que ens adjudicava i que mantindriem per sempre més en cas de que la tinguessim un altre curs. A mi em deia Kate.
Ella em va parlar de l'intercanvi d'estudiants que es pensava fer amb els Wheaton Central Highschool a Illinois al 1979 i vaig ser una de les afortunades que hi vaig anar. Sembla mentida com fets puntuals a la vida d'una adolescent poden ser determinants pel rumb del seu futur, i per a mí aquell viatge ho va ser. Mai li podré agrair prou.
Val a dir que me l'apreciava molt a la Marta Solé, i que vaig viure d'a prop el mobbing al que la va sotmetre la direcció del centre i part del professorat fins a límits inimaginables. Tenia una manera de fer massa avançada al seu temps i això no es païa. Un dia que la vaig anar a veure a la seva casa de Gavà, me'n va fer cinc cèntims de tot plegat, i es que tenia una manera de fer massa avançada al seu temps i això sempre resulta complicat.
1 comentario:
M'ha fet un sotrac el cor quan he llegit aquesta lamentable notícia.
Jo me l'apreciava especialment la Marta. Era una mestra exigent, dura i entregada. Els que vàrem ser alumnes seus vàrem aprendre molt.
Al principi de curs ens feia posar un paper damunt la taula amb el nom en anglès que ens adjudicava i que mantindriem per sempre més en cas de que la tinguessim un altre curs. A mi em deia Kate.
Ella em va parlar de l'intercanvi d'estudiants que es pensava fer amb els Wheaton Central Highschool a Illinois al 1979 i vaig ser una de les afortunades que hi vaig anar.
Sembla mentida com fets puntuals a la vida d'una adolescent poden ser determinants pel rumb del seu futur, i per a mí aquell viatge ho va ser. Mai li podré agrair prou.
Val a dir que me l'apreciava molt a la Marta Solé, i que vaig viure d'a prop el mobbing al que la va sotmetre la direcció del centre i part del professorat fins a límits inimaginables. Tenia una manera de fer massa avançada al seu temps i això no es païa.
Un dia que la vaig anar a veure a la seva casa de Gavà, me'n va fer cinc cèntims de tot plegat, i es que tenia una manera de fer massa avançada al seu temps i això sempre resulta complicat.
Descansa en pau Marta, mai t'oblidaré.
Isabel Ferrer i Vidal
Publicar un comentario