I la vida continua ... a l'EMPE

Segon any a l’Empe, sisè, si comptem els quatre anys gloriosos del 77 al 81. I l’Empe més o menys igual que l’última vegada que el vau veure. El que sí que ha canviat és l’alumnat, cada cop més globalitzat. Només un exemple, aquest any m’ha tocat una tutoria de 3r d’ESO. Trenta nens i nenes d’entre 13 i 15 anys amb ganes de qualsevol cosa menys d’escoltar-me, és clar; bé, tinc representants de quatre continents: una noia xinesa, del llunyà Orient, un noia i un noi del Marroc, òbviament africans, catalanoparlants, però africans, val a dir, a més que la noia és molt del Barça. El nen és merengue... què hi farem... bé, miraré de suspendre’l Educació per a la Ciutadania... seguim: d’americans ni ha la tira, també diversificats, amb majoria d’andins i brasilers, més aviat morenets... l’última vegada que els vaig comptar em sortien sis. La resta nacionals, amb majoria del barri de Sants, tot i que hi ha una nena de Terrassa, una de Badalona i un altre de Sant Vicenç dels Horts. Ben mirat fa ràbia no tenir un australià per mirar de completar el mapa.

El curs bé, com sempre, els mateixos passadissos, el mateix pati, el mateix teatre i gairebé també els mateixos professors és clar, tot i que, com que cada any es va jubilant algú, la plantilla, poquet a poquet tendeix a rejovenir-se. Entre l’alumnat algun que altre descendent de la nostra quinta. Tinc localitzats tres, d’entre els quals n’hi ha un, l’Arnau, fill del mític Baeta, de 1r E, a qui vaig localitzar tot just haver començat el curs i que, val a dir, és una versió actualitzada del nostre company, pel que fa a la seva educació i simpatia –em saluda i somriu sempre que ens creuem pels passadissos - i a l’aspecte físic, tot i que, i en això difereix del seu pare, l’Arnau té fama d’empollon. Avui en Baeta sènior s’ha passat per l’Institut i hem pogut xerra una estona. Cal afegir-lo al club dels que han venut la seva ànima a Lucifer, club que presideix, com és ben sabut, Joan Carles Cordon, ja que, us ho juro, llevat de la barba, està fotudament igual que fa 30 anys.

Mentrestant per l’Empe es va acostant Nadal i amb això la temuda representació dels Pastorets, que aquest any anirà acompanyada d’un concert coral. Ja faré l’oportuna crítica quan arribi el moment.

I ara, per primer cop des que vaig començar a passar comentaris en aquest blog, em posaré seriós: dimecres passat, 22 d’octubre, ens va deixar la Marta Soler Puig, exprofessora d’anglès de molts de nosaltres, exdirectora i històrica de l’Empe, on s’havia jubilat fa pocs anys. Després d’haver-ho comentat amb alguns de vosaltres i atès que quan vam començar el blog va ser un dels professors més esmentats, crec que és de justícia que la recordem aquí. Jo la vaig conèixer a COU, i la tinc força present perquè la van nomenar directora un any particularment difícil dins la nostra trajectòria per l’Empe, quan fèiem 3r de BUP, amb aquells famosos canvis de grups, horaris i professorat pel Nadal, perquè només parlava anglès a classe, i perquè ens feia llegir llibres amb un cert grau de dificultat. A mi per exemple em va tocar Pygmalion de G.B. Shaw, que em va semblar complicadíssim de llegir, i que fa poc temps vaig comprar a la fira del llibre perquè em feia gràcia tenir-ho. També recordo que la Marta Solé ens posava noms en anglès, a mi em deia Charles, mira que bé, tot i que quan hi havia noms repetits, buscava alternatives.

Pel que he pogut copsar per l’Empe, entre els seus antics companys, la Marta Solé va conrear una faceta que desconeixíem, i és que era restauradora. És a dir, que no contenta amb alimentar el nostre esperit, també es va dedicar al noble art de la gastronomia.

Que quedi aquí constància del meu record i també del meu agraïment per la seva contribució als anys de l’Empe.

I vostès emperadors i emperadrius, si un dia volen emular l’amic Baeta i volen passar-se per l’Empe, ja saben que em poden trobar... en horari escolar. Dimecres i divendres tarda, festa, és clar.

Carles Izcara