Crònica del 25 de maig segons JOAN CARLES CORDÓN

No em cansaré de felicitar-vos i de donar-vos les gràcies, amics i amigues del CAGATE, per tot això. Amb una mica de distància, m'he decidit a fer una crònica d'algunes de les coses que vaig viure i veure divendres passat i també sobre algunes altres coses dels quatre mesos que han precedit aquesta petita revolució. Cada un/a de nosaltr@s en té la seva perspectiva i la seva vivència personal, però us vull explicar la meva per una raó. En Jordi, en nom vostre, em va demanar -igual com al Carles Izcara i al Pep Vinyeta- que, en el decurs de la festa, fes públicament un breu recordatori d'aquells temps, i vaig contestar-li que no. No m'hi vaig veure amb cor per diverses raons: d'entrada, no creia ser representatiu, perquè amb tanta gent i tan diversa (entre Ciències, Lletres, Anglès, Francès...) i després de tant de temps no era fàcil trobar molts punts en comú; a més, perquè -si m'hagués posat a fer-ho- vaig pensar que no seria capaç de resumir en cinc minuts, i amb la pretensió de fer gràcia, quatre anys importantíssims de la vida de més de 200 persones... i també perquè em feia molta vergonya!! Amb aquestes ratlles m'agradaria compensar el lleig que vaig fer al Jordi i a la resta de vosaltres. Tenint en compte que la feinada que heu tingut ha estat enorme, aquesta crònica és una forma d'agrair-vos-la. No és gaire més que el recull d'unes quantes sensacions i situacions, algunes compartides amb vosaltres i altres més personals, però és el que us puc oferir com a agraïment i com a compensació. Dit queda. I, a més, amb tots aquells de vosaltres amb qui no vaig anar a classe o no vaig tenir gairebé contacte durant aquells anys, ara ja tenim alguna cosa en comú: la retrobada del 25-M.

Aprofito per explicar-vos ara que, fa aproximadament un mes i mig, unes quantes persones de l'antic 1r. C -amb dues "afegides" encantadores, la Dolors i la Isa- varem organitzar un soparet: van venir, per ordre alfabètic, Pep Bertran, Míriam Fradera, Glòria Garzón, Isabel Gràcia, Xavier Guilemany, Montse Navarro, Dolors Oller, Heidi Quintero i Paco Vera. Varem estar molt a gust, va ser molt emotiu, agradable, divertit, tendre... se m'acaben els qualificatius. Gallina de piel, com deia Johan Cruyff. Tots ells, és clar, també eren entre nosaltres divendres passat. Va ser molt maco veure'ls novament.

També vull esmentar aquí dos dinars que he tingut el plaer de compartir, setmanes abans de la gran retrobada. D'una banda, amb Javier Ramos -al març- i, d'altra banda, amb Conchi Martínez -a l'abril. Encara que amb ells feia uns divuit anys que no ens havíem vist, em va semblar com si el contacte entre nosaltres mai no s'hagués perdut, com si el temps no hagués passat. Una sensació especial i difícil de descriure. També va ser molt agradable i, pel fet de ser en petit comité, més intens i personal.

El dia "D" vaig quedar una estona abans de l'hora "H" amb la Susana López-Amor, per baixar junts cap a l'institut; ens feia un no-sé-què arribar-hi sols. Amb ella, que també va fer Dret, feia (només!!) sis anys que no ens havíem vist, però continua essent igual d'optimista, espontània, franca, guapa, elegant, esportista i simpàtica com sempre. Estava encantada amb el retrobament massiu i em consta que s'ho va passar molt bé. Igual com un servidor. Va anar bé arribar molt aviat perquè així us varem poder saludar un per un a tots vosaltres.

Bé, em centro ja en la "retrobada-visita guiada-sopar-festa" del 25-M. Buf, amics, QUINA NIT!!!

Només arribar, la primera sorpresa i un motiu més per donar-vos l'enhorabona: la bona idea de fer un lot de regals, consistent en la guia de la visita guiada a l'institut, el pin amb l'escut obra de la Beti Carlús -amb l'"Empi", un ninotet molt xulo (que suposo que ens representa gràficament a cada un de nosaltres)-, el llapis amb una inscripció amb el nom de l'institut (el nom en la versió actual, és a dir, catalanitzat i, a més, sense l'acrònim "INB" i amb el d'"IES"), i un regal més, que valoro molt especialment: un CD-mp3 amb més de 150 cançons de l'època. No sé qui de vosaltres ha fet la tria de les cançons, però se l'ha de felicitar: molt bona, variadíssima, ningú no pot dir que no hi trobi cançons que no li agradin. Tampoc no sé si aquest nombre concret de cançons, que gairebé coincideix amb el nombre d'assistents a la celebració, és fruït de la casualitat, respon a algun enigma de la Cabalística que se m'escapa completament -però, vista l'alçada de tots els detalls de l'organització, tampoc no seria estrany que fos així-, o vol dir que se'ns estava regalant una cançó a cada un; en aquest cas, un servidor dubtaria entre Moondance (Van Morrison), Don't go breakin' my heart (Elton John) o potser Follow you, follow me (Genesis) -nota aclaratòria per als que éreu de Francès: nooo, no és el que podria semblar... Follow vol dir "seguir". A la recopilació també surt l'emblemàtica Stay, de Jackson Browne, i moltes d'altres que també ens evoquen agradablement temps passats.

Un cop acreditats i amb el nostre nom escrit en una enganxina col·locada al pit (una altra excel·lent idea), els primers moments van ser els més emocionants i, alhora, els més emotius: les retrobades múltiples amb persones que, en la gran majoria dels casos, feia vint-i-sis anys que no ens havíem vist i el fet de tornar a trepitjar aquella casa que ens va acollir durant quatre anys tan intensos. El cor em devia anar a cent pulsacions. A la porta de l'institut, a les escales de la porta, al vestíbul, a la sala d'actes, pels passadissos mentre fèiem la visita guiada, a les portes de les aules -i a dins d'algunes que eren obertes- on varem ser aquells anys... Tot va ser tan sobtat, amb tanta gent de cop, amb tantes persones que anaves trobant i saludant, que no donàvem l'abast. Vull esmentar especialment la retrobada amb els professors al vestíbul: en Fernando Molina, a qui em vaig "carregar" involuntàriament i desafortunadament fa unes setmanes; està molt bé (fa els 60 aquest any i ja es jubila), no va acceptar les meves disculpes -en el sentit que no li va donar més importància al tema- i amb ell varem recordar algunes coses de l'època i em va fer algunes pinzellades de les diferències que hi ha entre aquells estudiants que varem ser nosaltres i els que hi ha ara en aquella casa. I amb Carme Prats, que està guapíssima i continua conservant aquella mena d'"àngel" que ja tenia quan, amb a penes 24 o 25 anys, ens feia classes de Literatura Catalana, també a COU. Li vaig dir que és una de les millors professores que mai he tingut i que gràcies a ella estimo més la literatura; em va dir: "ai, què bé, moltes gràcies", em va fer un somriure immens, va agafar-me tendrament la cara amb les dues mans i se li van posar els ulls brillants; crec que tots dos estàvem gairebé a punt de posar-nos a plorar quan va arribar el moment de la foto de grup, i vaig haver de sortir corrent, vaig ser a punt de perdre-me-la!! També vaig parlar amb altres professors que, malgrat que mai no els vaig tenir (els meus germans Josep Maria i Santi, sí), van ser molt simpàtics: Valmaña, Vives i una senyora de Matemàtiques molt agradable, el nom de la qual no recordo, que em va dir que recordava haver tingut com a alumne "un Cordón moreno", segur que un dels meus germans.

En aquesta foto, que ja hem rebut aquesta mateixa nit per correu, hi sortim una colla de "quarantons somrients". Als meus fills els ha fet molta gràcia, l'han trobat molt xula i al nen li ha semblat que érem moltíssims, perquè creia que la retrobada era només amb la gent de la meva classe i com que a la seva són vint-i-quatre...

Pablo Neruda deia, al poema XX de "Veinte poemas de amor y una canción desesperada", el següent: Nosotros, los de entonces, ya no somos los mismos. Bé, en el cas de divendres passat, crec que varem poder comprovar que aquesta és una veritat a mitges, perquè externament és obvi que no som els/les mateix@s -la foto en dóna fe-, però per dintre... Déu n'hi do. La gent no canvia. O canvia molt poquet. M'agradaria posar alguns exemples ràpids d'això o de moments concrets de la nit -només alguns, si no això no acabaria mai- començant per vosaltres i seguint per alguns altres flashos que tinc:

- de la Isa Gràcia, la Montse Navarro, la Heidi Quintero i el Paco Vera, què us puc dir... Bé, ja saben que els estimo i que varem estar juntets moltes estones... i més que hi estarem!! - Núria Marcos -amb qui, com sabeu, compartim feina des de fa sis anys- és molt diferent quan està treballant de quan està de festa; ei, treballant és molt bona, però és millor quan està de festa; i Jorge Cristino... no em direu que no està igual que fa trenta anys!! - Merche Martínez: amb tu i amb la Isabel Gràcia ens varem fumar uns quants cigarrets a la porta de l'hotel, oi?; ens coneixem des d'abans de començar a l'institut, però per a tu no han passat els anys: estàs igual com quan feies EGB; i, tu, Jordi, estàs també igual... amb algunes canes més - Matilde Armesto: ja sabia que no associava bé nom i cara, però, quan et vaig veure, la teva cara em va ser molt familiar - Gemma Pedrol va passar-se la nit al costat de les seves inseparables Mar Villacampa i Marta Santillana... i fent fotos; Gemma, ja et vaig dir que les pengessis o me les enviessis, de moment sense sort... i el Dani Rubio, que també està molt com llavors, tot i que no recordava que de petit portés ulleres (en portaves?) - Beti Carlús i José Antonio Mata: us recordo bé com a parella a l'institut... i us confesso que aleshores em va sorprendre molt que ho fóssiu - Josep Izquierdo: ets a la UOC (treballant, oi?) i jo també (estudiant, més o menys) - Emilio Bargueño: ens varem saludar al principi, però després no recordo si vaig veure't més - el gest amable de Xavier Teixidó pujant-se les ulleres amb el dit, movent lleugerament el cap enrere; amb ell, que també venia del Pare Manyanet, vaig compartir una conversa bis-a-bis gairebé a les dues de la matinada - Juanmi Sánchez, tan gran com sempre, té aquella veuassa i aquella manera de riure estentòria i amb la boca i els ulls molt oberts - Patxi Gómez és igual d'espontani: en trobar-nos em va fer dos petons - Amador Ligero em va recordar que un dia a classe vaig anomenar "yemen" a l'"hímen", amb el consegüent descollonament general, i jo li vaig recordar a ell les plantes de maria que tenia a la terrassa de casa seva i que la seva mare no sabia què nassos eren aquelles herbes tan rares que "espontàniament" li naixien - Marcial González: és increïblement la mateixa persona que fa vint-i-sis anys - les actituds histriòniques de Tito Yagüe; igual com als catorze anys; diu que si anem a València, no ens paga el viatge però ens convida a paella i a menjar taronges "de les de veritat" - el posat irònic del qui sap riure's d'ell mateix de Ben Puig (a ell només feia vint-i-quatre anys que no el veia perquè varem fer un trosset de "mili" junts) - el posat divertit de Jesús Zamora recordant anècdotes de l'època amb la gràcia que sempre l'ha caracteritzat - el posat tímid però cordial de Jorge Ribalta - Joan Garcia Bon té exactament el mateix to irònic en tot el que diu que el que tenia llavors... i li agraden les dones tant o més que llavors!! - els de la Fool's continuen fent de les seves... - Ester Casas és igual de despistada com sempre: li vaig recordar que escriu Ester sense "h" perquè el Francesc Cuartero, professor de Grec a 3r., li va dir aleshores que havia de fer-ho així i l'Ester em va dir: home, no ho recordava, però ara que ho dius, doncs sí... I resulta que un matrimoni d'amics seus són companys meus de feina (Núria: són la Gemma Salvador i el Toni Gilabert) - no vaig reconèixer d'entrada Francesc Moro, però continua essent igual de simpàtic i d'eloqüent que fa trenta anys -sí vaig reconèixer d'entrada l'Enric Nicolau: no ha canviat gens perquè a 1r. ja era tot un home - sí vaig reconèixer d'entrada la cara -que no associava amb el nom- de Xavier Claver, que té el mateix aspecte i la mateixa simpatia de llavors - no vaig reconèixer d'entrada la cara de Mercè Valls, però sí recordava el nom, i em sembla que ara és fins i tot més simpàtica que quan anàvem a l'institut - en fi... ho deixo aquí per no ser massa pesat.

Ben mirat, en una cosa em vaig endur la sensació que sí que hem canviat des de llavors: no sé vosaltres, però en molts casos recordava la gent més alta del que ara l'és!! Però li vull portar la contrària a Neruda en una cosa: la possibilitat de retrobar senyores tan guapes -llavors i ara- com Rosalia Garcia, Heidi Quintero, Susana López-Amor, Dolors Oller, Merche Martínez i tantes d'altres... (i que ningú no se m'enfadi, si us plau) demostra clarament que l'edat és un estat de la ment!!

En arribar a l'hotel, em vaig prendre una clara (un "champú", que diuen a Madrid) gairebé sense ni respirar perquè estava assedegat i acaloradíssim. El sopar -que, per cert, va ser bona idea que fos a peu dret; havia de ser així per afavorir les interaccions del personal- va estar bé, especialment uns pinxos de vedella riquíssims. El detall d'anar projectant les fotos d'aleshores que tothom ha anat penjant al blog... boníssim. El pastís de xocolata, la meva perdició... boníssim. És que hi ha alguna cosa en la qual no hi penséssiu? La qüestió de la megafonia, que no depenia de vosaltres, va jugar una mala passada i els parlaments d'en Carles i en Pep, i del Jordi i la Beti com a representants vostres, no es van poder fer en bones condicions. Suposo -i espero- que el blog que la Montse Navarro ha fet amb tanta dedicació i amb tanta qualitat continuarà funcionant i ja he vist que ha quedat constància del que volien dir. Espero que hi penjareu els centenars de fotos que es van fer, tant per part del fotògraf "oficial" com per part dels molts d'afeccionats que hi havia arreu. El parlament d'en Carles és molt agut i ocurrent; va ser molt amable de deixar-me'l llegir abans d'intentar fer-nos-el i ja li vaig comentar que estava molt bé. Aprofito per dir, per si encara hi ha algú que no ho té clar, que allò de Menorca que varem escriure tots dos era tot en broma i que, malgrat que en el període 1977-1981 a penes no varem coincidir, darrerament varem mantenir una correspondència "correuelectrònica" molt maca i espero que aquest bon rotllo es mantindrà en el futur. El parlament d'en Pep està molt bé també. El to és un altre, si voleu més seriós, però està molt ben escrit i m'ha agradat moltíssim. Ves per on, resulta que en Pep i jo hem descobert que treballem tots dos al recinte de la Maternitat i ja hem quedat que ens veurem.

Com ho farem amb altres persones. Amb tota seguretat.

Després del sopar, es van apagar les llums i... va començar el ball amb música de l'època. Va estar molt bé, tot i que reconec que darrerament un no està gaire acostumat a ballar i, com deia el meu avi, feia més passos dels que tocaven. Els necessaris viatges al carrer per a fumar també van estar bé, perquè allà també érem colla i les converses continuaven. Per a mi la nit va acabar al final del ball de l'hotel. Estava ja molt cansat i l'endemà venia a casa el pintor, a les nou.... Un grup gran vareu continuar la festa a una discoteca; la Núria m'ha dit que la "juerga" va acabar a dos de sis del matí...

Quan vaig arribar a casa, sobre un quart de quatre, estava cansat però no em podia dormir. Massa emocions de cop, massa sensacions de cop, quin bon rotllo. Encara ara em penso que no m'hi he recuperat del tot. Però les emocions van ser tan intenses i les sensacions tan positives, que al final em devia quedar adormit amb un somriure als llavis.

Abans d'acabar, m'agradaria tenir un record per als que no van ser-hi. És una llàstima que s'ho hagin perdut. Dani Abril, Rosa Masferrer, Carles Arcarazo, Pau Pérez, Paula Rodrigues,... i molts d'altres, i alguns que no van ser contactats i que m'hauria agradat d'haver retrobat també. La propera no se la poden perdre.

He dit la propera i ho repeteixo i ho subratllo, perquè això del CAGATE ha de tenir continuïtat, no pot acabar aquí. En Carles Izcara diu que ens heu fet una mica més feliços durant tot aquest temps. Quina gran veritat. Quin bon rotllo. M'emociono només de pensar-ho. Heu fet molta més feina de la que sembla, perquè no només es tracta que una nit ens hàgim retrobat 150 persones després de vint-i-tants anys i prou, sinó que probablement hi ha dotzenes d'amistats, d'afectes, de relacions entre la gent que s'havien perdut, mig oblidat o refredat i que ara s'han reprès i perduraran. Sí, quin bon rotllo. Venim del passat i anem cap al futur, i vosaltres en sou els culpables. Aquest és el vostre mèrit i, alhora, el vostre premi: haver estat capaços de generar tot això us ha d'omplir de satisfacció i d'emoció. Us el mereixeu. Sou molt grans!!

Salut!! JC

PD. Ja saben la Heidi, la Isa, la Montse i el Paco del meu amor per la música i de la meva afició per enviar cançons per correu. M'encanta regalar música a la gent que estimo. A ells els hi he enviat unes quantes cançons durant els darrers quatre mesos. Ara us envio una de molt bonica, suaveta i relaxant: no és de l'època 77-81, sinó més actual (2006), i segurament la coneixeu. Al meu parer és especialment escaient: es titula Like a star i la canta aquesta angleseta joveneta tan dolça, la Corinne Bailey Rae. Dic que és escaient perquè en castellà el títol es tradueix "Como una estrella" i us és dedicada perquè les estrelles de tot això heu estat, sou i sereu vosaltres.

________________________________________________

PER BAIXAR-VOS LA CANÇÓ CLIQUEU A

http://primeupload.com/file/117948/01-Like-a-Star.wma.html

I seguiu les indicacions: escriure el número que us indica, clicar SUBMIT, esperar 30 segons i clicar DOWNLOAD FILE NOW.