Un Nadal a l'Empe

Bé, el Nadal exactament no, diguem-ne que la setmana abans, la que acaba amb la maleïda loteria que, aquest any, tampoc m’ha tocat. El Nadal a l’Empe es caracteritza per dos esdeveniments bàsics, a saber: el vermut de Nadal i el festival de Nadal. Primer de tot el festival de Nadal. No se per quina estranya maledicció als instituts hi ha l’estranya mania de no fer classes l’últim dia i fer “activitats culturals”, la qual cosa vol dir que fer classes, i en això estic força d’acord ,no té res a veure amb la cultura. Fa trenta anys no me’n recordo que fèiem, suposo que classe. El que tinc claríssim és el que no fèiem, el que fem ara, la representació de “Els pastorets”. Com que vostès ja saben en què consisteix bàsicament “Els pastorets”, aquella faula pretesament divertida sobre el naixement de Jesús, amb alumnes, pobrets, disfressats d’angelets, dimonis, Sant Josep i la Mare de Déu, els estalvio comentaris. “Els pastorets” han servit també, però, perquè, trenta anys després, un servidor hagi entrat a la part de darrere de l’escenari, el que, en termes pijos es diu el “foyer”, bonica parauleta amb la qual m’abstinc de fer un acudit fàcil. Us prometo que no havia entrat mai i que és un lloc fascinant, ple d’habitacions estranyes, molt alt, amb accés tant a l’escenari com al fossar de l’orquestra. Fa una mica de por, ja que està tot fosc i costa molt trobar els interruptors, sobretot si, com és el cas, no saps on són i, us ho juro, d’un moment a l’altra sembla que t’hagi de sortir el fantasma de l’Òpera. Després de “Els pastorets” fan una segona part del festival que consisteix a que diversos grups d’alumnes amb poca feina, preparin diverses interpretacions musicals que es representen després amb més voluntat que encert. Com que ara per l’Empe hi ha gent de tot arreu, sembla allò dels festivals que presentava la Teresa Rabal. Em va agradar molt una dansa que va fer una noia armènia, que va suscitar tant d’entusiasme que algú del públic va cridar “Viva Rússia”, bonic homenatge al gran Federico Trillo.

Finalment, el vermut, el brunch, com es diu ara. Ja ho saben: els trossets de formatge, els entrepans de barra de quart tallada a quarts, els canapeses variats, les begudes tradicionals (molt bo el cava) i, sobretot, l’assistència. Està molt bé perquè ve gent que havia treballat a l’institut. Entenguin-me: en els instituts on jo havia treballat fins ara, al vermut anava el personal del centre... perquè no s’havia jubilat ningú. És clar, aquí cada any es jubila algú, però et jubiles només d’anar a classe, no dels vermuts, és clar, amb la qual cosa la festa pren una altra dimensió, de retrobament amb la vella guàrdia pretoriana, amb els històrics del centre. Tot plegat força emotiu, tot i que l’aspecte de la biblioteca recordava més un esplai de La Caixa que a un institut. Emperadors i emperadrius, que les festes us siguin lleus, especialment a aquells/aquelles que treballeu (aquí ric una mica) i que l’ombra protectora del nostre Empe vetlli pels nostres somnis. Carles Izcara