Missatge del Pau Pérez, el nostre delegat

Benvolguts: Escriu-re a aquest grup comença a ser un problema (més) greu cada día. Saludar a un colla d'amics de qui et sona més o menys el nom d'alguns, la cara d'uns quants més i ni una cosa ni l'altre de la reste és dificil. Quan aquest grup s'acosta a les dues-centes persones, exigeix un exercici d'assertivitat i una voluntat de confessió de monjo franciscà dels que es tumben boca avall al centre de l'esglèsia i diuen els pecats en veu alta sota el silenci de la congregació, que ultrapassa, em sembla, la capacitat de la majoría. La llista és enorme, cada cop son menys els que em sonen. Fruit segur de la meva desmemòria, i de que suposo que les classes deurien seguir any rera any mes o menys juntes i en realitat el vincle el teniem amb un grup de entre 25 i 30 persones. Així doncs us prego que em disculpeu els cent-i-pico que no sabeu qui collons soc i li doneu al "delete" o "supr". Si sou dels que rebeu dotzenes de correus cada día, sentireu el petit plaer d'haver-ne pogut esborrar un sense esmerçar ni un minut... No està mal... Jo no hi seré el dia en que us reuniu. Per dues raons. No hi seré per aquestes terres (la meva vida és raonablement nómada). I per altre reconec que em costaría trovar-me a gust rebuscant entre les neurones rostres i records i generalmente havent de dissimular (o de quedar malament) amb el ben intencionat que tingués devant. Deixeu-me al menys compartir alguns dels meus (pocs) records, encara que sigui per portar en part la contraria al que fins ara s'ha dit. Els meus records de l'Empe no tenen rés a veure amb el viatge a Menorca ni amb el Núria. Ni amb putades a professors. Dins d'aquest process de construcció de memòria col.lectiva en que de manera perfectament post-moderna anem creant per aposició una pintura global que probablement serà mentida, deixeu-me dibuixar un espai diferent. Per a mi vem tenir la sort d'estudiar a l'Empe, que va ser durant molts anys un espai impressionant de llibertat. Som qui som en gran mesura perquè vem anar a parar a un institut complertament atípic, fruit probablement de l'època histórica. Els meus records de l'Empe tenen a veure amb una entrada i unes escales que sempre tenien cartells d'alguna convocatoria, amb anuncis fets de paper d'embalar que anaven de columna a columna, amb tota classe d'activitat culturals i on es permetía pràcticament tot. L'Empe va estar implicat en la lluita social de finals del franquisme. Al saló d'actes de l'Empe van haver assamblees de mil raons i mil tipus, va passar per allà gran part de la gent important de la Nova Canço. Pel saló d'actes va passar en Raimón, en Ramón Muntaner (que en una entrevista anys desprès s'enrecordava) i tants d'altrés i esvan sentir molts crits de reivindicació..... Recordo, ja veieu, les vagues generals que van fer que setmanes senceres no anessim a classe a primer de BUP i l'espèrit combatiu dels "més grans" quan varem entrar nosaltres a primer... Surten records dels carnavals... No fotem... els "carnavals" eren una pressa de pel. ¿Com pot ser que no us enrecordeu que eren una pressa de pel?. En realitat, com algú ja ha dit, el que va soposar un canvi inimaginable eren els "happenings", que traduïnt de l'anglès eren "passar a l'acció". Per aquells que no ho tingueu clar: els happening eren dos díes de "festa" a l'any, el nom dels quals provenía del mon hippy i les orgies "progres", en els quals l'edifici era deixa't en mans del alumnes. Literalment. Nomès venía el conserge i crec recordar que dos professors, un per cada planta, per evitar que tot cremès, i que es feien fonedissos. Hi havien obres de teatre, cine-forum, debat i sobretot disbauxa... Es preparava des de bastant abans.. ¿Sabeu l'acte de llibertat que significa que un centre d'estudis es deixi en mans dels seus alumnes durant un dia i mig?. Jo no m'ho creia i per això intentavem que tot fos com havía de ser... Malhauradament l'experiència va durar, ja no recordo, un parell d'anys. Per una banda alguna gent s'ho prenia com "vacances" o per estar als bars, el pati quedaba (os ho podeu imaginar) de les begudes etc, i un any es van trencar unes cortines o no se qué i un grup de bèsties de "tercer" (recordo inclus els nom d'un parell) es van passar amb una noia de la classe de segón a la que li van voler treure el jersei, mig en serio, mig en broma, i va acabar plorant i amb un atac de nervis. Va haver un grup de professors i desprès es van afegir pares que van fer una carta perquè es suprimis els "happenings". I les "altas instancias" es van inventar el "carnaval". Que era l'intent de suprimir el happening sense convertir-ho en un problema "politic", és a dir, per no quedar com a fatxes. Tot passava a estar ordenat i regulat des de la direcció i només faltaven canapés i pastes de té.... Jo no surto a cap foto del carnaval. Per dues raons : no cambiava teatre cine-forum i festa autogestionada per una cosa que em semblava, literalment, una tonteria: permis per disfressant-se i que ens deixessim sortir a partir de les dotze al pati disfressats com si halloween arrives per primavera. I perquè entre els meus histrionismes particulars no s'inclou disfressar-se. No recordo que ho fés. A l'Empe havia un consell escolar o com es digués en que els alumnes teniem dos de cinc vots (no està mal) e influiem molt. La Sole (dona absolutament magnifica), professora d'anglès i directora, no nomès va impulsar la radio feta per alumnes que sonava als descansos i va reciclar i reconduir a alguns dels "gamberretes" amb la radio, sino que va fer moltes mes coses. Vem proposar (jo estava al consell escolar, algu ja ho ha dit) fer una biblioteca (no n'hi havia) i vem demanar fer-la nosaltres. Va accedir. I ens va donar 50.000 pts d'aleshores... Vem fer una comissió de set alumnes que vem fer una llista de llibres... amb la que no gastàvem ni dues mil pessetes... Aixi que vem acabar fent expedicions a llibreries de nou i de vell per tot Barna fins comprar dotzenes i dotzenes de llibres. quines tardes glorioses de barra lliure per comprar llibresper Muntaner, Balmes Aribau!!!. Desprès li passavem la llesta i ella ho firmava. No recordo qui estava a la comissió, però si recordo que algú va comprar les dues parts d'Alicia al Pais de las Maravillas, de l'edicio de butxaca d'Alianza. I ella quan ho va veure li va agafar la risa. I qui fos que havia recomanat la compra es va posa molt seriós i va dir que Lewis Carroll era un matemàtic i que el llibre era un portent de construcció literaria perquè tenia regles matemàtiques a dins, el que passa es que la gent llegia versions per crios i no l'original (jo no ho sabia l'expliucació em va impressionar...). I ella cada cop reia més i més, dient que si amb el cap tota l'estona... Teniem lliga esportiva que organitzavem nosaltres... I algú ja ha recordat Stupid Red Riding Hood. Com oblidar-se'n de les titelles que vem organitzar a classe d'Anglés, que deien tacos, i feient tot al revés. O aquella vegada en que van venir uns americans a classe (un intercanvi o una cosa d'aquestes) i la Sole els portar a classe perquè xerressim amb ells. I l'Agus (no recordo el cognom) va fer l'unica pregunta intel.ligent de tot el grup: Si els agradaba Lou Reed. Exactament la pregunta que jo hagés volgut fer. I no el coneixien !!!. I l'Agus insistí mitja dotzena de cops fins que la Solé li va dir que semblava clar que no el coneixien i que ho deixes correr... I l'Agus va sentenciar: "Esto es un timo. Estos no son americanos y nos está tomando el pelo, porque no puede ser que ni siquiera conozcan a Lou Reed" i tots vem riure i la Sole es va possar molt seria, perquè els americans no entenien qué passava i es deurien estar agobiant amb tant risa... Jo segueixo pensant que tenía ra´o i els americans eren de mentides... El Suarez, el profe de Ciències, tambè era molt lliberal i ens permetía gran quotes de llibertat i en privat recolzava les vagues. I vam tenir professors histórics. Em sap greu que recordeu el Vayà per el cendrer que portava a la maleta. En Vayà, que va morir molt jove d'un càncer hepàtic (ja fa anys), era un sabi. Va conseguir que llegissim als gran filòsofs grecs, que els disfrutessim... Jo recordo arriba a nivells de plaer sublims amb Parménides i no se quin mes que deia el contrari... el plaer intel.lectual de sentir que estaves llegint coses que podies desgranar fila a fila i disfrutar. Ens va llegir la Inteligencia Sentiente de Xavier Zubiri, un dels pares de la teología de la lliberació i d'on han begut Ellacuría, Martín-Baró i tanta gent que desprès van morir per les seves idees...Jo vaig tenir la tercera nota més alta de selectivitat de Barcelona i vaig poder entrar de pet a medicina perquè vaig treure un deu a filosofia... gràcies al Vayá. Ens va tocar Santo Tomàs de Aquino, i recordo perfectament que quan vaig acabar l'exercici i el vaig entregar el que vigilaba em va cridar perquè se l'havia estat mirant i em va dir que d'on havia tret aquelles coses (m'enrecordo que discutía no sé qué sobre les disputes existencials entre Averroes i Santo Tomàs pero no recordo quines endergues que ens havia explicat a classe el Vayà, quan es possava com en extasis i li brillaven uns ulls de nen entremaliat que disfruta el que explica).... El tipus em va possar un deu i vaig poder compensar la física i la química que no anaven tant bè...En Vayà representava la capacitat de creure en un mateix i possar passió en un contexte en que no hauries mai possat ni un gram d'energía... ¿No recordeu quan explicava el dia que va coneixer la seva dona ("vi una Madonna entrando por la puerta (ulls en blanc) y supe que tenía que intentar que fiera mi mujer..."). Però qui millor representa això, dins de la meva nebulosa de records, es un professor de religió (¿Marin?), calb, desdentat, prim, que fumaba en pipa, persona magnífica i sublim. No li pagaven com els altres professors. Deuria cobrar del bisbat, no sé... El cas es que cobraba una miseria. El van escollir cap d'estudis i encara va ser pitjor: es passava el día xerrant amb la gent, parlant amb els alumnes, amb una vocació encomiable. Arribava el primer i marxava l'ultim. Un tipus fantàstic. M'enrecordo que intentava ajudar a tothom i negociava personalment tots el problemes. Estava casat i tenia dos fills. Un cop vem anar a dinar a casa seva algú de classe i jo. Segurament els del consell escolar. Vivía a un pis vell, crec recordar de Sants o l'Eixample. Tenía els mobles a mig fer, perquè deia que sel's feia ell... En realitat no tenia diners ni per comprar-los. Hi havia un ambient dificil a casa. En un moment en que treiem la taula, la dona que se la veia molt esgotada i molt molt trista em va dir: "Si no canvia de feina, no podem viure. Viu al nuvols, no viu a la realitat. Si pogués fer-lo baixar... ". En aquell moment ell va entrar a la cuina i es va possar seriós: "qué parles amb en Pau?". Perquè sabia de què parlavem.... Tinc moltes més anecdotes de la seva profunditat humana i la seva grandesa enorme com a persona que son massa intimes per compartir-les. Ja deu ser mort (haria de tenir ara vuitanta i molts i amb el que fumava !!!!). Ell era cristià (seglar) i jo no ho era. I malgrat això es va guanyar la meva més absoluta admiració como esser humà. Recordo al professor de geografia e historia de segón. Per moltes raons. Una perqué era molt lleig (s'assemblaba al pintor Diego Rivera, el marit de Frida Kahlo), i sorprenentment un dia a classe una noia de qui recordo el rostre pero no el nom (Maite??) que sempre li feia bromes "picants" li va dir cridant: "Estáa buenisimo y te follaría aqui mismo" i es va començar a riure (ho deia de veritat!). A mi em semblar xocant per la panxa i els ulls de granota d'ell i per l'incomoditat de fer aquestes coses en public i a les deu del mati. Ell, que fumaba cigarretes en boquilla. no va perdre la calma i va seguir amb la classe sense donar- hi voltes i va parlar desprès en privat.... I el recordo perquè amb mi tambè va tenir varies converses a soles per "reconduir-me" intelectualment, que em van influir molt. I més gent, és clar. En Blai i les seves gabardines, el d'Etica de COU que ens va donar una llarga lllista d'una vintena de llibres per escollir-ne un per trimestre i jo els vaig llegir tots devorant-los (el primer, la Peste d'Albert Camús, desprès, El Lobo Estepario de Herman Hess, La Nausea de Sartre, l'Home Unidimensional de Marcuse i si encara no t'havia creat prou confussió existencial, que seguía La Ciudad y los Perros de Vargas Llosa... un xut directe a la conciència social i a les ganes de lluita, abans de que Vargas Llosa decidis fer-se icon de la dreta aristrocratica peruana). No perdre massa temps amb la Pons i la seva obsessió per Freud. Les seves ensenyances m'han servit per no haver de llegir Freud més endavant. Més obsesionada per les seves neures particulars que per les dels seus alumnes, va mantenir una infame pugna particular amb en Luzuriaga. Amb anim provocador, aquest no deixava d'aixecar la mà a classe per dir coses com "Pero freud, no està ya pasado de moda ya?". Y ella, en un atac de nervis, el feia fora de classe. Y en Luzuriaga enganxava la cara al vidre de la porta a veure qui aguantava més. Tot plegat demostrava dues coses: (a) la obsessió per Freud de la professora no necessitava d'un psiquiatre per a ser intepretada (b) la clase eren uns calçonaços perquè reien les ocurrencies del Luzuriaga, que servien per mitigar una tarde avorrida, i es callaven dn canvi com a putes quan el feien fora de classe... Va ser una pugan memorable que va durar un any. Les dades diuen que va guanya la profe perquè l'alumne va suspendre per enèssim cop. Per a mi es evident que a tots el nivells qui guanyava i de carrer, era en Luzuriaga (amb qui per altre banda no crec que canvies mai mes de tres frases perquè no entrava ni de lluny en el meu estil d'anar per la vida, pero cada cosa es cada cosa...) Ja ha aparegut per la llista la Teresa Cobo. Vem començar a sortir a COU. Junts vem pujar la mitad de cims del pirineu i amb el cotxe de segona ma del seu pare (que no tenia carnet) ens vem aventurar als llocs mes llunyans per les economies i les possibilitats de dos estudiants. Junts vem descobrir tot el que segurament hariem d'haver descobert amb dotze anys, però les dificultats econòmiques i el fet de prioritzar altres coses ho van ajornar... Amb ella vem compartir pis a Hospitalet, al que desprès es va afegir la Núria Delgado, que tambè ha aparegut per aqui. Però no és aqui espai per a parlar de la Teresa, com comprendreu. Es sorprenent com la majoria de parelles de l'institut han seguit amb els anys. Nosaltres vem durar quasi quatre, crec recordar. I la parella ideal d'aleshores (que ens donava a tots moltissima enveja) era el Jordi Arellano i la Montse Cañadas. En Jordi, tipus magnific, excel.- lent jugador de bàsquet i millor amic, i la Montse, inteligent i riallera. Sembla que tampoc s'en van acabar d'ensortir. I al Dani Rubio i la Matilde Armesto que tambè han aparegut per aqui... Tinc molt milllor record de l'excursió col-lectiva per pujar al cim del Taga (el primer "dos mil" per a molta gent), que vaig coorganitzar i de la que vaig perdre totes les fotos en algun dels molts canvis de casa... Si en teniu mes, ja les fareu arrivar Respect a mi, visc des de fa anys a Madrid (per això el meu pèssim català, com haureu notat). Vaig fer medicina al Clinic i encara no tenia les notes de final de carrera a la mà vaig marxar a Nicaragua, a treballar de metge a la Revolució Sandinista. Van ser dos anys meravellosos, fascinants, a la zona de frontera entre Nicaragua i Hondures, en zona de combats entre la gent sandinista i la Contra finançada per Estats Units. Vaig viure molt i molt ràpid i vaig gastar alguna de les meves set vides. Quan ja tenía residencia nicaragüenca i un cert carrec de responsabilitat a nivell de salud a Puerto Cabezas, a zona miskita, va haver el canvi de govern, els sandinistes van perdre les eleccions i el nou govern em va retirar la ciutadania i em va donar quince dies per marxar junt amb tots el internacionalistes que erem allà... Desprès han seguit moltes "batalles". He treballat a Guatemala, El Salvador i Mèxic en diferents moments "dificils", he viscut llargues temporades a Xile, treballant amb familiars de desapareguts a la dictadura i amb gent mapuche, que m'han marcat molt profundament. Vaig estudiar psiquiatría a Madrid i com a psiquiatra he estat a Argelia, a Kosovo, a Bosnia, Colombia, a Perú, a Sri Lanka... He gastat alguna més de les meves set vides disfrutant cada segón De tot això han sortit uns quants llibres (acadèmics, no pas de batalletes, no us penseu) i avui en dia tinc un raconet en el mon acadèmic, sobretot d'america llatina, en temes de psicología i psiquiatria de situacions traumátiques. No tinc feina estable, sino que treballo "free-lance". Tinc una parella, la Marina, que es metgessa d'urgencies a un gran hospital de Madrid (es d'aquestes que surten a les series de la tele desfibrilant i possant injeccions intracardiaques de ves a saber quines coses... però ho fa, la veritat sense despentinar-se massa ni cridar a les infermeres i desprès t'ho explica com qui ha estat venent tomaquets al mercat...). Tenim dues criatures, de quatre i dos anys, en Marcos i l'Hector, que son d'un altre galaxia. Fantastics... Vivim a Madrid, que és el campament base. Som una familia atípica, amb horaris bastant caòtics i quna coincidim els quatre es una festa. La Marina és la més estable (treballa de vuit a tres) i a mi em toca més, per tant, fer, quan no viatjo (que ara procuro fer- ho nomès quan es imprescindible), la part d'intendencia de crios (és lo que té això de ser "free-lance"). Em permeten viatjar si no em passo. I no deu anar malament la cosa quan malgrat tota la pressió ambiental en Marcos i l'Hector son del Barça ("y un poco del Madrid") i entenen català perfectament. La paternitat ha arrivat tard (als quaranta anys), però és sens dubte una oportunitat per tornar a nèixer, per redescobrir tot de bell nou, pero viure les coses des de els nous ulls dels crios i que el que era obvi deixi de ser-ho i la meravella torni a ser meravella... Bé... no sé massa bé a on porta això. No se si estem en aquella escena de "Amanece que no es poco" en que l'alcalde convoca als vil.latants cada cert temps i diu: "Venga, vamos... flashback colectivo" i protesten una mica, però desprès tenen el flashback tots plegats (sublime película, qui no l'hagi vist que la possi al e-mule) o si en realitat per a alguns es tracta mes aviat de Lo que el Viento se llevó. Jo he fet la meva contribució (falsa, com tots el records) a la construcció d'aquest collatge col.lectiu. Espero que no sigui excessivament més falsa que les del reste i que en tot cas os partiu alguna cosa. Em queden moltes mes coses a poc que rebusqui, però ja n'hi ha prou de rotllo.... Deixò el testimoni en mans d'altres. A mi, les vostres memòries m'han aportat força coses. Recordaba, fa uns mesos, el meu pas per l'institut com una època gris en la que tenía un record de mi com del tipic empollón una mica babau i marginal fora del cercles relevants (constituits generalment al voltant de la cervesa, els cubates les nocturnitats i altres ceremonies de l'extroversió a les que no soc excessivament afeccionat). Els records d'alguns de vosaltres m'han tornat una imatge diferent i m'han fet enrecordar-me de moltes altres coses i re-evaluar que no va ser gris, sino que gris era el país que ens envoltava. I que va ser lluminós, en molts sentits, per l'esforç constant de trencar barreres. No he canviat, penso. Però em recordaba molt pitjor. Per això haig d'agraïr, amb emoció, haig de confesar-ho, un correo que em va enviar la Rosa Masferrer, que va ser un xoc i va ser el que em va començar a fer qüestionnar si el que jo recordaba era realment com era o había més coses... Tinc tanta gana de mirar al futur i no acabo de fer una cosa que ja m'enbranco en un altre, que el passat m'escau ben poc. I malgrat tot i que li vaig dir a en Juan Carlos Cordon, quan em va escriure, que no comptessin massa amb mi per aquests exercicis de revival, al final aqui em teniu, amb un portàtil, mirant les altures del Roque Ñublo i escrvint-vos des de les set del matí... Ahora son quasi les deu i es sent soroll a la casa... Cal plegar el portàtil que la gent voldrà esmorçar... M'encantarà llegir el que escriviu, saber de vosaltres, que se n'ha fet... que em/ens permeteu aquests petits actes de voyeurisme controlat... El riu de la vida i les montanyes nevades de les que vam partir... Per dir-ho d'alguna manera... Petons Pau