DISCURS C.IZCARA 25.5.07

Començament: mirin, no se vostès, però jo a l’EMPE anava a aprenbdre. Aquell primer dia ja vaig tenir els primers descobriments. A primera hora teníem educació física i el professor, en qüestió, era un rocambolesc personatge, antitètic amb la idea d’esport: impecable vestit, corbata, pentinat, ulleres de sol i bigotet. Es deia Antonio Moñino (igual que el Conde de Floridablanca –sóc d’història) i crec que era canari. El segon va venir lloc immediatament. A la classe, per allò de la coeducació hi havia professor per als nens i professora per a les nenes. No se per quin motiu la professora, que es deia Cencillo (ja es dir-se, no faré la rima grollera fàcil) va cridar una de les noies.

-Carlota ¿quién es? Y entonces apareció ella, Carlota García Martí (per cert, ¿has vingut?), per si de cas, al meu costat, Vìctor Barba, un company de l’escola em va despertar tot aclarint-me. -Joder, la Carlota está como un tren Aquell dia, doncs, vaig descobrir dues coses més a) Les dones existien.. Carlota era una dona. b) El tercer descobriment és que les dones a més, estaven bones. I provocaven estranys efectes físics i molestos desajustos hormonals que obviaré referir. Després del primer dia van venir més descobriments: hi havia professores dones, entre les quals Maria del Carme Llovera, d’Història... va deixem el tema, i havia gent molt, molt sàbia, que ho sabia tot: recordo a Cluet de Mates, Valmaña, de Geografía i per sobre de tothom, Florit, de llatí, que, a més de ser un savi, que ens explicava allò tan interessant del hic haec hoc i aquellas traduccions tan collonudes: bos est latior quan rana (el buey es más ancho que la rana). Florit a més, anava vestit de savi, sempre de negre amb corbata, melena i bigoti blancs i ulleres. En 3r calia escollir ciències o lletres. Li vaig preguntar a una companya que, per cert, està aquí?, “¿tu qué coges?” (la companya no era argentina i va entendre el que jo volia preguntar). I em va contestar “Yo ciencias”. El nene, falto de todo criterio, va y coge ciencias. Y ahí empezaron mis problemas. Tercer va ser caòtic des del primer moment: canvi de grups el més de desembre, manca de professorat de física y química i creació del grup de 3r C amb la gent que no sabien on ficar dels altres grups. Val a dir que semblava, a més, que alguns dels professors que vam tenir aquell any tampoc semblava que sapiguessin què fer amb ells. És el cas de la mítica, d’infausta memòria Mayte García o de Blai Sanahuja. Atents a aquest últim segons la web de la facultat de Fisica de la UB: Areas of interest: Advanced studies on particle physics and MHD shocks in interplanetary space. Study of the large-scale heliosphere (CIRs, CMEs, SEP events, etc.). Modelling. Space weather applications: Engineering model for particle flux prediction. Solar irradiance variability induced by active regions and the solar cycle. Contrast of photospheric magnetic features (faculae and magnetic network) and their contribution to irradiance variations. Modelling. A veure, que coi fotia un tio amb aquest curriculum ensenyant seno de a+b.?? No era culpa seva, és clar. Devia necessitar les peles i es va dedicar uns anys a l’institut. Joder, si ets un geni, ves a la universitat, o a la NASA, o a l’escola concertada, on són tots els genis, i deixa al proletariat tranquil, hostia. Bueno, em calmo. Gràcies a Blai vaig començar a odiar les mates, amb Mayte em va passar el mateix amb la biologia i la bioquímica, i amb Física i Química i aquell pobre noi que ens va caure a mig curs, ni parlar-ne. Total que acaba 3r de BUP a tranques i barranques i tinc un altre descobriment, sóc una nul·litat en ciències, per què coi no vas agafar lletres, t’haguessis convertit en un lletrat, joder. Finalment arriba COU C, el grup semblant al de 2n, però sense Merche Martínez, que també ha vingut i que anava a la classe del costat i que quan sortia un minut abans que nosaltres, venia a la nostra classe i deia “Va”... com si fos responsabilitat del Jordi Villanueva que en cara estiguéssim fent classe. Jo vaig anar coix tot l’any, mentre decidia que havia d’estudiar història o filologia. En aquella classe va tornar a caure el mateix profe de Física i Química, ja que la Mercedes Vives tornava a estar embarassada. L’últim examen el profe després de posar tota la solució a la pissarra perquè la poguéssim copiar ens va dir allò de “Eppero que el año que viene ze pongan todo uttede a ejtudiar de verdad”.(parlava una mica entre Pepe Bono i Alfonso Guerra). Efectivament, aquell any a més de descobrir que podia ser una mica gos, també vaig adonar-me que podia ser una mica cabronàs. Després de COU, la selectivitat i la Universitat i encara ens van veure algunes vegades més. Almenys jo vaig assistir a algun sopar i a alguna classe, que jo recordi, de mates i de biologia. Al final, el que m’ha passat sempre, vas veient a menys gent, i cada cop més espaiadament fins que al final, per dessídia, per inèrcia, o perquè dissen que la distansia es el olvido, vas perdent tota relació. És per això que vull agrair als meus companys aquesta idea que, almenys, a un servidor, li ha fet ser una mica més feliç durant els últims tres mesos. Gràcies i com diria Bustamante, joder cuanto os quiero, la hostia.