DISCURS JOSEP VINYETA - 25.5.07

EMPE 30 (1977-2007)

El Comitè organitzador em va demanar que parlés sobre el context social i polític que va acompanyar la nostra estada a l’Institut. Invitació que vaig agrair i, que agraeixo ara també, ja que m’ha permès recordar que a la universitat vaig fer estudis d’Història, matèria que no he tornat a tocar, pràcticament, des de que vaig acabar la carrera. L’estada a l’Institut coincideix amb l’adolescència, període clau en la trajectòria de qualsevol persona. Entre els 14 i els 18 anys és quan s’acostuma a descobrir moltes coses de la vida: es quan comences a gaudir d’un cert grau d’autonomia respecte dels pares, fas excursions pel teu compte, vas de vacances, o part d’elles, amb els teus amics i amigues; és quan comences a descobrir que una noia o un noi poden ser alguna cosa més que un amic... Com molt bé algú ha recordat al blog que magníficament ha mantingut la Montse Navarro, és cert que n’hi va haver que van fer més fortuna que d’altres en aquest aspecte; i també és cert que n’hi va haver que van dir que havien fet més fortuna que no pas la que de debò en van fer. Però bé, això també forma part de l’adolescència, no? Quan mirem enrere ens dóna la sensació de que aquell període de la nostra vida va ser únic, irrepetible. I, en part, crec que és així. Dic en part perquè aquells que tenim fills --algú també ha comentat al blog l’experiència de reviure determinades anècdotes acompanyats dels seus fills que ara tenen l’edat que teníem nosaltres llavors-- veiem que també es reprodueixen les angoixes vitals i existencials que nosaltres teníem. Això si, quina diferència hi ha entre viure-ho com a adolescent a viure-ho com a pare. El que crec que dóna singularitat al nostre pas per l’Institut és la coincidència que es va produir entre el trànsit de la nostra infantesa a la joventut --és a dir l’adolescència-- amb el trànsit de la dictadura a la democràcia, el que es coneix com a Transició. Un còctel, segurament, molt difícil de repetir. La nostra infantesa va estar marcada, en gran mesura, per una rigidesa i un autoritarisme acadèmic, d’acord amb el que corresponia al moment. La gent no podia opinar ni manifestar-se lliurement; la premsa, els llibres, el cinema havien de passar censura prèvia; el poder polític, tal i com figurava en les monedes de l’època, no emanava de la sobirania popular sinó que provenia de la gràcia de Deu. L’any 1975, quan faltava poc per a que deixéssim l’escola primària, mor el dictador al llit i, a partir d’aquí, s’obre un procés complex en el que es barregen alhora moltes il·lusions i utopies, amb durs banys de realisme. Si l’adolescent, per norma general, només coneix l’avui, allò que passa en aquell precís moment, en la nostra etapa de batxillers aquest sentiment, crec, és va veure força més accentuat per les circumstàncies. Nosaltres entrem a l’Institut quan tot just s’acaben de celebrar les primeres eleccions democràtiques, el juny de l’any 1977. Bé, alguns ho vam fer un any abans, però ens deuria agradar tant que vam decidir repetir-lo. Aquelles eleccions van suposar que es poguessin fer reunions, mítings, en els que es congregaven milers de persones per escoltar coses que fins aquell moment havien estat prohibides. El anar a un acte polític era, en aquell moment, com estar realitzant una petita transgressió consentida. Aquest és un clima que va perdurar durant tot el cicle electoral que va permetre que persones electes ocupessin els diferents nivells del poder democràtic: l’estatal, l’autonòmic i el local. Entre el primer de BUP i el COU vam viure un total de 4 conteses: dues de generals, el 77 i el 79; una de municipals, que va tenir lloc un més després de les generals del 79 i les del Parlament, l’any 80. A més, es van convocar el Referèndum de la Constitució, l’any 78, i el de l’Estatut, també l’any 79. Tot això era nou. No només no ho havíem viscut nosaltres sinó que alguns dels nostres pares, tampoc. Òbviament, aquesta successió d’esdeveniments no va ser gens monòtona. Hi havia una gran efervescència política i social, amb moltes il·lusions, però també amb temors. El debat que va acompanyar la confecció de la Constitució i l’Estatut no va ser gens tranquil. Hi havia qui es pensava que es podia capgirar tot en un no res, construir paradisos... però també hi havia qui volia que el rellotge s’hagués aturat dues dècades enrere. A l’entrar a l’Institut ens trobem amb un fenomen nou: les vagues: Abans n’hi havia hagut, n’havíem sentit a parlar. A la Seat, a la Maquinista... Però a la gran majoria ens quedaven molt lluny. Ara les teníem a l’Institut. Primer per part dels professors; però després --perquè no?— també per part nostra. És a dir, passàvem d’una educació autoritària, en la que hi havia unes veritats absolutes i inalterables, a poder plantejar-nos el denunciar el tarannà arbitrari d’algun professor, com va ser el cas del Papi Llorens, com més d’un ha recordat al blog. Deu-ni-do. De vagues en vam viure o protagonitzar unes quantes, però la que més recordo, la que més gravada se m’ha quedat a la memòria és la que es va realitzar al voltant de la Llibertat d’Expressió, motivada per l’empresonament dels Joglars, amb Albert Boadella al capdavant (quan ha plogut des de llavors!!) per la representació de l’obra La Torna. No recordo quan va durar, però em sembla que van ser bastants dies. Durant aquell temps es van realitzar un munt d’activitats, crec que fins i tot, no sé si va ser amb motiu d’aquesta vaga o d’una altra, que vam organitzar classes i xerrades donades per alguns de nosaltres (per cert, l’experiment va durar ben poc i potser el millor és oblidar-lo), també es muntaven petites manifestacions, i em sembla que fins i tot es va improvisar alguna obra de teatre... Bé, i quan no fèiem cap d’aquestes coses, per què negar-ho, omplíem el Nuri, el Sanabria, els futbolins o el pati de Magisteri, com també algú ha recordat al blog. Per aquesta època es crea un invent força singular: els happenings. No sé si se’n va celebrar algun a cap altre centre docent de Barcelona i, si va ser així, si deuria tenir les mateixes característiques que els nostres. Érem una mica animals. L’estat en el que quedava l’Institut una vegada finalitzada la festa era terrible. No envejo pas a la gent que després ho havia de posar tot en ordre. Es tractava, en principi, d’improvisar, de deixar anar la imaginació, de desinhibir-se... Però bé, també servien per camuflar alguna vendetta cap algun professor determinat. Crec que no val la pena dir el nom doncs ja ha estat destacat el fet al blog. També és d’aquesta època la recuperació dels carnestoltes. Són moltes les imatges que s’han penjat a la pàgina de l’aniversari que ens ho recorden. Això, que ara ho podem veure amb una certa normalitat o que els nostres fills poden viure com una cosa que forma part del seu calendari lúdic, en el nostre cas no ho era. Fins feia poc havien estat prohibits. Per tant, ens trobàvem un altre cop en que estàvem fent una certa transgressió. Crec que val la pena recordar, no sé si vinculat a algun carnestoltes o happening, que entre la gent que vam convidar, que va assistir a les activitats que muntàvem hi va haver una joveníssima –i hipiosa— Fura dels Baus. En una de les fotos penjades al blog es pot distingir el nom de la companyia teatral. Deu-ni-do com han canviat també ells!! Podria continuar enumerant coses que es van començar a fer coincidint amb el nostre pas per l’Institut, com van ser les Setmanes Culturals, però m’allargaria massa i crec que ja m’estic enrotllant prou. El nostre pas per l’Institut coincideix, pràcticament, amb el període històric conegut com a Transició. Ben bé, no, ja que aquesta, de forma majoritària, es considera que comença una mica abans del 77 i acaba amb el triomf del PSOE l’octubre de l’any 82. I, llavors, nosaltres ja no hi érem. El que si gairebé tanca el nostre pas per l’Empe és l’intent de cop d’Estat del 23-F. Faltaven pocs mesos per a que acabéssim el COU. Allò que havia començat envoltat d’una gran efervescència podia acabar de mala manera. Ens podien amargar aquell final d’etapa. Bé, òbviament, no va ser així. Algú ha recordat al blog la imatge d’aquell dia escoltant la ràdio a classe de Literatura Catalana amb la Carme Prats. Crec que aquesta escena es va repetir a moltes altres classes. Fèiem el que pràcticament va fer tot el país: escoltàvem angoixats tot allò que estava passant. Va ser un sotrac molt gran. Crec que la nostra reacció, en aquest cas, ja no era la d’adolescents. Actuàvem amb por, però amb tranquil·litat. De la mateixa manera que el 23-F suposava la recta final de la transició, també per a nosaltres suposava començar a entrar en una etapa més madura. Si, per norma general, tothom sol veure la seva etapa adolescent com a única i irrepetible, crec que en el nostre cas el valor d’aquesta singularitat està més que justificat. Difícilment es tornaran a donar unes circumstàncies en les que en un període tan curt de temps arribin a passar tantes coses, tant a nivell polític, social, cultural, etc. Això no sé si és bo o és dolent, però és el que ens va tocar viure. I, la veritat, tampoc va estar tant malament, no?