Sóc Carles Izcara. Crec que sóc una persona més aviat avorrida i molt poc original: m’agraden les coses que agraden a tothom: coses com ara Leo Messi, Anatomia de Grey, Elsa Pataky, Tintín y Astérix.... Tampoc sóc massa creatiu a l’hora de senyalar les meves fòbies: Rosa de España, la COPE, el Real Madrid, Eduardo Zaplana i, sobretot, odio profundament el fotut sorbet de llimona que donen als casaments després del primer plat. Em fan gràcia Frasier, Woody Allen, i el que imita l’Acebes al Polònia (tot i que en aquest cas em fa molta més gràcia l’original).
De l’Institut no recordava el what were you doing when I saw you in the stable, Alice? Falta incloure un renill jiiiiiiiiiiiii, entre el stable i l’Alice, però. No era la persona més popular de l’institut, i no m’estranya- de fet, quan recordo com era amb quinze anys, penso que era força tímid, molt pesat, i anava a més, molt mal vestit.. (últim detall confirmat per JC Cordón) .és a dir, insuportable, ara potser igual... bé, vaig millor vestit – recordo moltíssima gent i els records, els que tenia i els que estic recuperant són encantadors, diguem-ne que va ser l’època daurada de la meva existència... o potser va ser la meva època transparent, perquè no surto ni a una puta foto -perdó per la paraulota, però ja sabeu, el que diu en Jordi, l’ensenyament públic té aquestes coses...
Sobre el trist tema que els alumnes de l’EMPE no practicàvem sexe... bueno, ja en parlarem... però hi havia alguna excepció... el famós Ricardo Hernández, alias Babas, “o toro d’Osborne”, que no veig al fitxer de localitzats... més endavant m’agradaria fer una aportació al blog sobre aquest extraordinari personatge.
**************************************************************************************
(Redacció de Carles Izcara)
Antonio Segarra, cap d’estudis, professor de llengua i literatura de 2ºde BUP E, en un aula molt gran, (la 15 o la 18, no ho recordo, al segon pis, pujant per les escales centrals, a mà esquerra, la segona a mà dreta... o no, vés a saber). Per començar ens col·loca a classe per ordre alfabètic...Anguera con Armesto, Baeta con Barbastro... “tate, vaig pensar, un altre cop Izcara con Izquierdo, como sempre, bueno, el costum, ja se sap...”, no se m’havia acudit pensar que em tocaria amb la persona que anava abans a la llista, Ricardo Hernández del Moral. Aquest personatge extraordinari era conegut amb dos sobrenoms, en Segarra li deia “Jeremías”, com el profeta o com un davanter que jugava a l’Espanyol per aquell temps, i la resta del món li deia “Babas”... mai vaig saber, ni una cosa ni l’altra, per què ni em vaig atrevir a preguntar-li-ho. La classe del Segarra era molt curiosa: ens feia llegir un llibre de “Clásicos Ebro” cada dues setmanes, faltava sovint i, com passava sempre aleshores, va quedar per fer més de la meitat del temari. Ara sí, el Cantar del Mío Cid, El libro del Buen Amor, El Conde Lucanor, el Lazarillo y la Celestina, a tope. Li agradava molt un sonet de Garcilaso, aquell que comença “En tanto que de rosa y azucena se muestra la color en vuestro gesto....” que ens el va fer aprendre de memòria i aquell aforisme de Gracián: “en este mundo son tontos todos los que lo parecen y la mitad de los que no lo parecen”. Els exàmens no els portava preparats de casa i els improvisava, pel bonic mètode de preguntar-ho tot. Com que resulta que després el sistema de correcció era per aclamació (llegies davant de la classe i la gent votava), aprovava tothom. Les seves classes eren fantàstiques, feia servir expressions com “Mentira bellaca” i quan s’emprenyava ens deia “malandrines”. Duia bigoti i era molt moreno i quan entrava a classe, ens aixecàvem. Sovint feia acudits que tenien com objecte a si mateix, deia per exemple, referint-se a l’aforirsme d’abans, que”la mitad de mi que me hace parecer tonto, lo es, y la que no lo parece, también lo es”.
A finals d’aquell mateix curs va marxar a treballar a l’IB Balmes on imagino que es jubilaria.
Que curiós, si a la nostra classe hagués anat l’Anne Igartiburu (o com es digui) enlloc del Babas, hauríem segut junts
3 comentarios:
No recordava això de que ens seguéssim per ordre alfabètic; deurien haver diferents criteris, per que jo algun temps vaig seure a primera fila (i no m’he dit mai Billanueva, sempre ha estat en “V” ...). Me’n recordo perfectament per que, en aquell temps, la teva parella de fet alfabètica, el Josep Izquierdo i jo anàvem a jugar a futbol al pàrking de l’estació de Sants amb la seva Adidas Tango – pilota oficial del Mundial 78, que costava una pasta -, i arribàvem tots suats a classe. Bé, doncs un dia només arribar, el Segarra començà a dir allò de que ell estimava molt als seus alumnes, i va i m’agafa el cap per acariciar-me el clatell ... clatell que jo tenia tot xop de suor ... Puaff ... Això si, va ser molt discret al apartar les mans i eixugar-se-les als pantalons. També em va fer allò de l’editorial Manús i la Gatomaquia, ja explicat a algun lloc d’aquest fòrum i que no repetiré per no fer-me pesat. No estic segur de que les seves classes fossin divertides, però el recordo amb respecte. Vaig preguntar-li al seu nebot Coque Cortina per ell, i em va dir que va morir fa temps.
ahh, i deia que la paraula més bonica de totes era ... conjuntivitis .. ¡¡¡
No el vaig tenir com a professor, però sí una experiència "glups!" amb el Sr. Segarra, que llavors era el cap d'estudis o el director i era tot un personatge. La primera hora del primer dia de classe de 2n. "A" ens va fer una mena de rebuda, no sé si perquè el/la professor/a que ens tocava aquella hora estava malalt o perquè encara no en teníem cap d'assignat. Els tres o quatre que veníem de 1r. C (Carles Arcarazo, Jordi Arellano...) varem arribar justets de temps i no hi havia més lloc que a primera fila. Ens estava fent un petit discurset i tot d'una va callar; em va mirar fixament, va fer dues o tres passes, se'm va posar al davant, em va agafar el cap amb les dues mans, va somriure i em va dir: -Y tú, ¿cómo te llamas?- Com no podia ser d'una altra manera, vaig respondre: -Cordón.- Llavors va fer un pas enrere, va posar cara seriosa i va dir: -Humm, Cordón... ¿Tienes un hermano que hace unos años pasó por esta casa?- Li vaig contestar que un germà no, però sí un cosí quatre anys més gran que jo, que es deia (es diu) Carlos. I va dir: - ¡Carlos Cordón! Buen alumno, buen alumno. Espero que tú seas igual de bueno que él-. Ja no em va dir res més, però la mala estona que em va fer passar... I de llavors endavant, si algun dia ens vèiem pels passadissos, sempre em saludava. Em sembla que l'any següent ja va marxar de l'institut.
JC Cordón
Publicar un comentario